És divendres, i com cada divendres des de fa vuit anys, un grup d’activistes d’al-Ma’sara recorre en una manifestació no violenta els seus carrers fins a topar-se amb un mur de soldats israelians que, també com cada divendres, els esperen barrant el pas cap a les terres agrícoles del poble. Avui són una vintena de palestines acompanyades d’altres activistes, algunes israelianes i d’altres de diferents països, que han decidit sumar-se a la manifestació setmanal en contra de l’ocupació militar que viuen les palestines des del 1967. En aquesta ocasió, també participen en la protesta un grup de batucada que dóna un toc festiu a la marxa, ja que celebren el vuitè aniversari de la creació del comitè de resistència popular d’al-Ma’sara. Des de llavors, cada divendres organitzen una manifestació que pretén visibilitzar les constants violacions de drets humans que pateixen les palestines en general i les veïnes d’al-Ma’sara en concret.
En aquesta població d’uns 1.000 habitants i a pocs quilòmetres de Betlem, el 2006 van optar per sumar-se als moviments de resistència no violenta que ja estaven actius en altres poblacions palestines, com per exemple Beit Umar o Bil’in, i que més endavant s’integrarien en el Popular Struggle Coordination Committee (PSCC). Actualment, sota el paraigües del PSCC s’integren comitès arrelats a poblacions de tot el territori palestí que, tot i que pateixen l’ocupació militar de diferents maneres, comparteixen l’opció no violenta de la seva lluita inspirada en la Primera Intifada i que es concreta en marxes, vagues, protestes, accions legals, i campanyes com la de boicot, desinversió i sancions (BDS).
En el cas d’al-Ma’sara el comitè va començar a gestar-se el 2005, quan van arribar al poble les primeres notícies sobre la intenció del govern d’Israel de fer passar el mur per la zona. En aquell moment, i seguint el model d’altres experiències exitoses de resistència no violenta com la de Bi’lin, van començar a treballar en la creació del comitè, que naixeria el 2006. Per Mahmoud Zwahre, un dels membres fundadors i encara actiu en el comitè, la formalització del grup representa una oportunitat per enfortir la lluita i per compartir, debatre i difondre les opininons de totes les persones que en formen part.
Durant els vuit anys d'activitat, el comitè d'al-Ma'sara “s'ha convertit en un model de resistència”, assegura Zwahre. Actualment l'integren una desena de persones que organitzen setmanalment la manifestació dels divendres. Aquesta és probablement l'acció més visible al poble però les activistes d'al-Ma'sara també participen sovint en moltes de les accions organitzades pel PSCC o per altres comitès de poblacions veïnes. Per altra banda, en aquests vuit anys d'acció han treballat per crear vincles de solidaritat a l'estranger, sempre amb l'objectiu de “portar justícia, pau i llibertat per Palestina”, explica Mahmoud Zwahre.
Des del 2006, el comitè popular d’al-Ma’sara també ha celebrat com a pròpies les victòries de les poblacions veïnes, com quan a Bi’lin van aconseguir aturar la construcció del mur. Tot i això, les activistes se senten orgulloses, sobretot, d’haver aconseguit aturar els plans de l’exèrcit israelià que pretenia col·locar una barrera a l’entrada del poble que hagués limitat l’accés dels pagesos a les seves terres. Però per Mahmoud Zwahre l’èxit més important que han aconseguit és que “els nous soldats de la resistència no violenta del poble són una nova generació que creu i està implicada en la resistència popular”.
Així doncs, les veïnes d’al-Ma’asara han protagonitzat vuit anys de lluita no violenta amb èxits i amb alguns fracasos, ja que per exemple no han aconseguit aturar els plans expansionistes d’Israel per a les seves colònies i el passat 31 d’agost el govern de Benjamin Netanyahu va anunciar una nova expropiació de 400 hectàrees (ha) de terreny agricola als pobles de l’entorn de Betlem. Tot i això, la resistència no violenta a Palestina, lluny d’afeblir-se s’enforteix amb les noves agressions israelianes. Així, després d’aquest d’aquest darrer anunci i seguint el model de la lluita no violenta del PSCC i de comitès com el d’al-Ma’sara, està naixent un nou comitè a Wadi Fukin, una de les poblacions més afectades si finalment es du a terme aquesta nova expropiació de terres.
A Wadi Fukin, abans de la creació de l’estat d’Israel disposaven d’uns 12.000 dunums, unes 1.200 ha.Després de la guerra del 1948 van perdre 900 ha i amb l’anunci de confiscació del passat 31 d’agost en perdria 150 més. Per tant, Wadi Fukin es quedaria amb 150 ha, 20 de les quals són en àrea B i la resta en àrea C, és a dir, sota control absolut de l’exèrcit d’Israel i on les palestines difícilment aconsegueixen permisos per construir-hi res. Ahmad Mohammad Sokar, alcalde de Wadi Fukin i un dels impulsors del nou comitè popular, explica que l’espai que els quedarà disponible si es fa efectiva l’expropiació seria insuficient pels 1.300 habitants que té la població. Però fins i tot sense fer efectiva l’expropiació, Ahmad Mohammad Sokar explica que els soldats “molt sovint impedeixen als agricultors utilitzar i rehabilitar les seves terres” i denuncia que sovint tallen les oliveres i fan malbé les àrees agrícoles.
Aquests no són els únics maldecaps de Wadi Fukin, ja que és una població que es troba entre la Línia Verda – establerta el 1949 per separar els territoris del nou estat d’Israel i Cisjordània– i el mur que l’any 2002 Israel va començar a construir per separar físicament els seus territoris de Cisjordània. A més, Wadi Fukin està envoltat de colònies, algunes de les quals es troben a pocs metres del poble. “També tenim un gran problema amb la colònia: llences les aigües de la clavaguera de Beitar Illit a les nostres terres”, segueix explicant l’alcalde. Això ha provocat que unes 10 ha de terreny hagin quedatabsolutament inservibles perquè estan contaminades per aquestes aigües. “Seria molt perillós plantar-hi res”, diu.
En aquests moments Wadi Fukin té només un punt d’accés, d’aquesta manera per arribar fins a algunes poblacions veïnes com al-Jab’a o Nahhalin, que es troben a pocs quilòmetres, han de fer una gran volta. L’annexió per part d’Israel de nous terrenys, a més de la pèrdua de terra disponible, faria crèixer l’aïllament d’aquesta població: “Si els israelians posen en marxa el seu pla i confisquen la terra estarem com en una illa, al nostre voltant només hi haurà colònies”, lamenta l’alcalde.
Davant d’aquesta situació, un grup de persones del poble, han decidit que cal reaccionar no només amb accions legals, com ja han fet, sinó mobilitzant a tota la població per visibilitzar i denunciar públicament el que està passant a Wadi Fukin. La seva voluntat de resistir s’emmiralla en dues experiències positives. Per una banda, la mobilització que ja s’ha aconseguit en d’altres pobles palestins on des de fa anys es porta a terme una estratègia de resistència no violenta. Per l’altra, que el mateix poble de Wadi Fukin parteix d’una història d’èxit. Segons explica el seu alcalde, Wadi Fukin va ser el primer poble on la gent va retornar després de la Nakba (catàstrofe) de 1948, en què entre 700.000 i 900.000 palestines van haver d’abandonar les seves llars. Durant la guerra del 1948 la major part de les cases de Wadi Fukin van ser enderrocades per l’exèrict israelià i tot i que el poble va quedar fora dels territoris d’Israel els habitants van fugir. Molts es van instal·lar al camp de refugiats de Dheisheh, al sud de Betlem. Durant anys, però, cada dia tornaven per treballar les seves terres i, finalment, al cap de més de 10 anys, van aconseguir recuperar les seves cases i tornar al poble.
Per no perdre de nou part de les terres que els queden i veure com el projecte sionista de colonitzar Palestina avança, fa tres setmanes que Ahmad Mohammad Sokar juntament amb altres veïns del poble van començar a organitzar diverses accions intentant implicar-hi la major part del veïnat possible. Mohammad Sokar explica que en alguna ocasió han arribat a ser fins a un centenar de persones però desitjaria que en fossin més. Comenta que molta gent del poble no creu que aquest tipus d’accions puguin ser útils i aposta només pels processos legals, per anar als tribunals. Però ell i els seus companys intenten convèncer-los que les manifestacions, les marxes i altres accions serveixen per visibilitzar els problemes dels habitants de Wadi Fukin, no només entre les palestines sinó també a la comunitat internacional i a les mateixes colones israelianes.
En aquest sentit, el passat divendres, en veure que no havia assistit gaire gent a la manifestació que havien convocat, van improvisar una marxa entre els camps d’oliveres més propers a la colònia de Beitar Illit, per explicar i demostrar a les famílies que en aquell moment estaven treballant en la recollida d’olives que estaven al seu costat. En la marxa, es va improvisar un checkpoint palestí que impedia l’accés als cotxes dels colons que intentaven entrar al poble.
El comitè popular de resistència no violenta de Wadi Fukin preveu constituir-se formalment d’aquí dues o tres setmanes, quan la campanya de recollida de les olives hagi acabat. Ahmad Mohammad Sokar explica que espera que siguin entre 10 i 30 persones que s’impliquin de manera permanent en el comitè per tal de seguir organitzant accions que mobilitzin el màxim d’habitants del poble i puguin aturar, juntament amb les accions legals, els plans d’Israel d’expropiar-los encara més terres.