(Redacció SCI Cat) El passat dijous 12 de juny, Mònica Bernabé, presidenta de l’Associació pels Drets Humans a l’Afganisan (Ashda), Joan Felip, col•laborador de l’ONGD afganesa Rawa i membre de la Plataforma Aturem la Guerra, i Alejandro Pozo, també membre de la Plataforma Aturem la guerra i investigador al Centre J.M Delàs, van discutir sobre la realitat actual de l’Afganistan i estratègies de lluita que s’han de desenvolupar des de la societat civil per la pacificació del país.

La situació actual a l’Afganistan no s’entén sense la seva història
prèvia, en un país exhaurit per trenta anys de guerres i on diàriament
moren 100 infants. Es pot parlar dels drets de les dones en aquest
context? En un país que ocupa la posició 168 de l’Índex de
Desenvolupament Humà? La història contemporània de l’Afganistan està
marcada per una successió de guerres i la contínua ingerència de les
potències occidentals en l’escenari d’aquests conflictes. Així, entre
1979 i 1989 Afganistan no va ser altra cosa que un escenari més de la
guerra freda. La tranquil•litat no va arribar tampoc durant els anys
posteriors que es van caracteritzar per una guerra molt cruenta entre
partits mugeidins en una lluita per l’accés al poder i , des d’aquest,
el saqueig del país. L’any 1996 els talibans, que s’havien format en el
marc de la guerra sovièntica, amb el suport econòmic i militar de les
monarquies del Golf i d’EUA, aconsegueixen el control del país i
establir la pax talibana, a base de repressió i burkes. Amb l’Operació
Llibertat Duradora, justificada pels atacs de l’11-S, on curiosament
cap dels atacants ni dels còmplices eren afganesos, EUA i els seus
aliats ocupaven Afganistan, tot desplaçant els talibans. Des de llavors
continua l’ocupació militar protagonitzada per les tropes de l’Operació
Llibertat Duradora i de l’ISAF, i una guerra que dia a dia dessagna i
exhaureix el país.

Cal que ens plantegem quina és la nostra
actitud davant una ocupació militar i com responem des de la societat
civil davant aquesta situació. El fet que la resposta espanyola sigui
bàsicament militaritzada, en el marc de l’ISAF, posa de manifest la
urgència de replantejar-nos el nostre paper allí. L’actuació de l’estat
espanyol a l’Afganistan és bàsicament militar i el 99,5% dels recursos
que es destinen s’implementen a través del Ministeri de Defensa. En
molts sentits, la situació a l’Afganistan és equiparable a la de l’Irak
perquè respon a la mateixa geopolítica militaritzada. Seria possible
l’Irak sense l’Afganistan? Segons Pozo, la retirada de les tropes a
l’Afganistan podria generar una situació semblant a la d’Irak. La
retirada seria, doncs, un punt de partida per una discussió global
sobre l’Afganistan i el tipus de resposta que s’està
donant, on la població afganesa és la principal perjudicada d’aquesta
situació. El que passa a l’Afganistan està relacionat amb l’estratègia
militar global i cap de les argumentacions amb les quals es va ocupar
el país són justificables; ni la guerra contra els talibans, el poder
dels quals no es pot explicar sense el suport que van rebre de les
monarquies del Golf i EUA, la guerra contra l’opi, la producció del
qual s’ha disparat incontroladament des de l’ocupació, ni la situació
de les dones, que continuen reprimides i són les principals afectades
per la guerra existent al país. Cal desmuntar els arguments ideològics
i els polítics i plantejar-nos altres vies diferents a la militar.

La
pregunta de rerafons és, doncs, el paper que juguen les tropes
espanyoles i els motius que expliquen la seva presència a l’Afganistan.
La retirada implicaria una guerra oberta com planteja Mònica Bernabé o
més aviat seria un punt d’inflexió en l’estratègia militar a la zona?
Des de la Plataforma Aturem la Guerra tenen clar que el punt de partida
d’una campanya civil per l’Afganistan ha de ser la pressió per la
retirada de les tropes espanyoles per tal d’invertir la situació i
intentar apostar per estratègies civils i no militars. En aquest
sentit, s’hauria d’estimular la pressió diplomàtica als països que
alimenten les faccions enfrontades, per tal que la retirada no suposi
un increment de l’inestabilitat com adverteix Bernabé, i impulsar un
procés de transició regional basat en els mecanismes tradicionals i no
en models imposats. El fet que Afganistan sigui una posició de risc
pels països de l’OTAN s’hauria d’aprofitar per desenvolupar aquesta
campanya de pressió des de la societat civil. Les ONGs poden afavorir
aquestes campanyes d’organització i pressió de la societat civil al
govern alhora que, i encara que sigui a petita escala, treballar per
donar suport al teixit social afganès.