Només baixar del tren provinent de Leuven, el sol d’estiu em va tocar la cara i vaig saber que aquell viatge no seria fàcil. La calor abrassadora contrastava amb aquells edificis punxeguts de pissarra i pedra. La sensació d’estar a un lloc extrany va culminar quan vaig veure aquell coet de “Tintín va a la lluna” sobre la teulada de l’estació, però vaig tenir una certesa; Estava a Bèlgica.

Trobar el centre on havia de fer el voluntariat no va ser fàcil, em vaig equivocar tres cops de parada d’autobús, vaig ignorar les indicacions de l’infosheet i vaig decidir seguir el meu sentit de l’orientació, que si de normal ja no em funciona gairebé, encara tenia menys sentit seguir-lo en una ciutat que no havia visitat mai. Però per primer cop, va funcionar. Finalment vaig arribar a la Rue du Beau-Mur, i la rebuda va ser molt càlida. De seguida em vaig sentir còmode i tothom va ser molt amable.

Les dues setmanes següents van ser intenses: conviure amb persones provinents de cultures i països tant diferents com Ucraïna, Japó, Turquia, Itàlia i Bèlgica no és cosa fàcil, i menys quan els organitzadors no tenen dots de lideratge ni comunicatius. Van ser dues setmanes plenes de discussions, tensions i cansament, però també de treball dur, de descobriment d’altres cultures però també de nosaltres mateixos, perquè estic segura que cap dels voluntaris que ho vam viure va tornar a casa sense haver-se conegut una mica millor a sí mateix i això és realment enriquidor.

Vam remodelar tot el vestíbul de l’edifici on el centre tenia la seu, vam netejar, pintar, però també vam tallar fusta, clavar molts claus a la paret i vam desenvolupar la nostra part més creativa i artística, donant com a resultat una escultura i un fresc que representaven visualment els principals valors de la organització: sostenibilitat, ecologia, comerç local i just i igualtat. En el camp de treball a Liège no van ser tots flor i violes, però tots sempre ho recordarem i estic segura que ens ha fet millors persones.