Viatjant de Tel Aviv a Jerusalem i d’aquí a Bethlem finalment arribem a Palestina, la Palestina real a dia d’avui, no el que es considera la Palestina històrica que en realitat comprendria tant els territoris de l’estat d’Israel com els de Palestina. Encara ens queda arribar fins a Hebron però ja ens sentim molt més tranquil·les. En aquests dos primers dies de viatge ja ens hem adonat que la situació de paranoia és absoluta per les dues bandes. Per part dels israelians, tenen els accessos a qualsevol espai públic absolutament controlats, entrar en qualsevol estació de tren o d’autobusos representa un control del passaport i de l’equipatge i veus constantment persones armades. Per part nostra, la paranoia passa per ser conscients que si parlem amb algun desconegut cal dir que el motiu del nostre viatge és de turisme, o com a molt, si diem que som voluntàries ha de ser per un projecte de poc temps i de temes inofensius, com per exemple un intercanvi cultural sobre cinema. Fins i tot quan parlem entre nosaltres evitem dir paraules com Hebron o Palestina per por que algú ens pugui sentir.

Ara que de nou hem creuat una frontera, aquesta vegada sense cap mena de límit ni de control, només un cartell que ens adverteix de la suposada perillositat de la zona pel fet d’estar sota control de l’Autoritat Palestina (el pseudogovern que deixen tenir als palestins), la paranoia de la seguretat ha desaparegut. En vindran d’altres, però.

Arribem a Hebron i ens reben al centre cultural de Youth Against Settlments (YAS), és tracta d’una organització política i cultural que es dedica a fomentar la resistència no violenta a l’opupació entre els joves palestins d’Hebron. En baixar del cotxe amb què ens han portat ens topem de seguida amb unes excavacions. El responsable de l’organització, l’Issa, ens explica que es tracta de suposades excavacions arqueològiques però que en realitat és la manera legal que tenen els colons d’apropiar-se de més terreny. Assegura que ha consultat alguns experts i que fa uns anys ja es van fer uns estudis a la zona que van descartar que hi pogués haver restes arqueològiques de valor. Em crida enormement l’atenció i penso que en algun moment de la nostra estada caldrà aprofundir-hi. De moment, el que veig és que efectivament el que abans era un camí ample per on tothom podia circular-hi a peu o en cotxe, ara ha quedat ocupat parcialment pels treballs i s’ha aprofitat per segregar el pas: s’ha deixat una franja estreta i limitada per una balla per on poden passar els palestins i el camí ampli a tocar de les excavacions pels treballadors i pels colons.

Travessant alguns camps d’oliveres arribem fins al centre, que presideix un turó amb vistes a la ciutat d’Hebron. Davant de la casa un petit pati enjardinat amb una olivera a l’extrem i un cartell que pregona “Free Palestine” [“Llibertat per Palestina”]. Un espai idíl·lic si no fos per un parell de cases de colons que hi ha just darrere del centre i que en diverses ocasions han intentat destruir-lo. De fet, al voltant de la casa es veuen algunes zones cremades i ens expliquen que fa pocs dies hi havien intentat calar foc. El centre és una de les cases que resisteix dins de la colònia de Tel Rumedia. L’Issa ens explica que la família que hi vivia va ser obligada a marxar-ne per instal·lar-hi una caserna militar. Durant uns quants anys hi van viure doncs alguns grups de soldats. Quan l’exèrcit va abandonar l’espai, però, el propietari de la casa tenia massa por per tornar i alguns colons van intentar ocupar-la. Per evitar-ho, l’Issa va decidir llogar aquest espai per convertir-lo en la seu de l’organització que feia pocs anys que havien creat amb un grup de joves de la ciutat Youth Against Settlements.

La colònia de Tel Rumedia forma part de la zona de la ciutat que s’anomena H2 (Hebron 2) i que està sota control militar per protegir algunes colònies que hi ha en aquest territori. La resta de la ciutat s’anomena H1 (Hebron 1) i està sota control de l’Autoritat Palestina tot i que l’exèrcit és lliure d’entrar-hi quan ho cregui necessari. A H2 hi ha alguns carrers on la població palestina no hi pot accedir. És el cas de Shuhada Street, que era un dels principals eixos comercials de la ciutat i on actualment la població palestina hi té prohibit circular a peu i amb cotxe i tampoc pot obrir-hi cap botiga. Les botigues que hi havia a Shuhada Street quan es van decidir aquestes limitacions van haver de tancar i ara és un carrer fantasma per on només poden passar-hi colons i estrangers. La reobertura d’aquest carrer centra una de les principals campanyes de YAS perquè és el cas més flagrant, però no és l’únic. En aquest mapa, editat per l’organització B’Tselem es mostra com ha quedat dividida la ciutat.

Les famílies palestines que han decidit no marxar de les zones controlades per l’exèrcit es veuen obligades a passar sovint pels checkpoints. Les que viuen més a prop de les colònies i que han d’accedir a casa seva per algun dels carrers per on els palestins no poden ni tant sols caminar es veuen obligats a identificar-se davant dels soldats cada vegada que volen entrar i sortir de casa seva. Les seves famílies i els amics, però, no els poden anar a visitar, perquè no tenen dret a caminar per aquell carrer.