El nostre objectiu allà era construir una tanca per evitar que les ovelles veïnes es mengessin l’herba de la «nostra» comunitat. Dit així pot semblar un objectiu una mica estúpid, però si penses que en aquest poblet necessiten la seva herba per alimentar el bestiar que alhora els alimenta a ells, t’adones de la importància de la teva tasca. La feina era dura, però entretinguda i motivadora.
Al camphill hi convivíem amb nois, noies i adults amb síndrome de down, fet que va enriquir la nostra estada. Tot i no entendre’ns per qüestions d’idioma, és al·lucinant com ens vam poder comunicar amb ells (abraçades, somriures, gestos, cançons…)
Pel que fa a les instal·lacions, eren de 10. Casetes de fusta amb llits i vistes genials al llac i al bosc, tot el menjar que volguéssim, possibilitat d’utilitzar rentadora, una habitació amb WI-FI per poder enviar missatges d’ «estic viu» als pares…
Les pegues més grans eren el temps (pluja, pluja i pluja) i que no teníem WC a la cabina així que si havies d’anar al lavabo a mitja nit havies de fer una excursioneta, però tampoc era tan problemàtic perquè allà a Noruega, l’estiu no fa fosc així que…
El millor: la gent, les fogueres nocturnes, el contacte amb la natura, els riures amb els amics i les excursions de cap de setmana.
Si teniu la possibilitat d’anar-hi, aneu-hi, si encara no us em convençut, demaneu els nostres mails i seguirem intentant-ho.
Núria i Cristina (Juliol 2013)