Abans de començar el que ha estat el meu tercer camp de treball amb l’SCI, tenia una barreja de sentiments contraposats. Vaig escollir realitzar un camp de treball a Fürstenberg (Alemanya), on està ubicat l’únic camp de concentració de l’Alemanya nazi, en què es trobaven presoneres, majoritàriament, dones i canalla: el camp de concentració de Ravensbrück. Ja havia estudiat el tema i em fascinava i és per això que, aquesta vegada, vaig escollir realitzar un camp de treball sobre un tema que em despertava un gran interès professional. Així que un cop vaig rebre l’infosheet, estava emocionada pel fet de poder-nos trobar amb algunes de les supervivents i participar en l’esdeveniment anual d’homenatge a les víctimes. Tanmateix, l’infosheet la vaig veure una mica desorganitzada i que deixava una mica en l’aire quina seria la nostra tasca com a voluntàries en aquest camp.
Una vegada allí els meus presagis de desorganització per part de la coordinació van ser una realitat. Però, malgrat que, en aquest sentit, aquells dies no van ser com la majoria del grup ens imaginàvem, van ser dues setmanes molt intenses i emocionants.
La primera setmana vam estar entrevistant i passant algunes estones d’estudi i d’oci amb les supervivents que, amb serenitat, ens explicaven les seves vides des de petites fins a l’actualitat, explicant-nos la seva deportació. A més, vam passar moltes hores fent workshops (rap, teatre, expressió corporal i escoltar el silenci) amb altres grups de diferents associacions i grups d’arreu del món que, per si sols, no els hi trobàvem el sentit però que en van tenir en el dia de l’acte d’homenatge quan vam realitzar la performance. Poder recordar i homenatjar les víctimes, que van viure aquelles experiències horroroses en el camp de concentració que teníem darrere davant de les supervivents i davant del llac on moltes van morir treballant i on les cendres d’algunes continuen allí, va ser un dels moments més emotius de la meva vida.
La segona setmana la vam destinar íntegrament a l’estudi del camp de concentració. Vam visitar el camp de Sachsenhausen per així poder entendre el camp de Ravensbrück des d’una perspectiva de gènere, vam estudiar la fàbrica de Siemens (de la qual no en queden restes) ubicada al camp, vam treballar l’Uckermark i l’arqueologia (ja que no en queda rastre visible d’aquesta) que és on es pretenia reeducar a les més joves, vam fer treballs de jardineria, entre d’altres.
Així, el camp de treball que vaig fer a Ravensbrück m’ha ensenyat que la construcció de valors de pau comencen des de baix i per nosaltres mateixes, que això, a més, se multiplica quan ho comparteixes amb gent d’arreu del món que també volen construir alternatives. I, sobretot, com ja ens van demostrar les dones que van estar presoneres a Ravensbrück, la millor eina per sobreviure i no defallir en aquest difícil camí és la solidaritat entre totes.