Són les 4:30 del matí quan aterrem a Beirut.

L’aeroport no és lluny de Xatila, un dels principals camps de refugiats palestins al Líban. Els separen escassos vint minuts i un abisme.

Cap transport públic no hi arriba, ni de matinada, ni a ple dia. Depenem, doncs, de la bona voluntat i del preus desorbitats dels taxistes de matinada. A la sortida, ens espera un taxi malgirbat que ens durà a l’interior del camp, travessant les fronteres invisibles però infranquejables que en determinen els seus límits. En l’imaginari libanès el camp esdevé una mena de forat negre, un espai indefinit i desconegut, al qual és millor no apropar-se.

El maleter no obre, ens atapeïm nosaltres i maleta a la part posterior. El taxi, malgrat sembli una quimera, es mou; circula ranquejant, amb un impacte de bala al costat dret del maleter, gravat per les marques inexorables del desgast, com un daguerreotip en moviment d’una societat esgotada per la guerra i per l’exili.

L’Ahmed, el taxista, es nascut al camp i desenvolupa un dels pocs oficis permesos als refugiats palestins. Condueix el taxi amb l’orgull de qui treballa i amb la resignació de qui se sent degradat. Seixanta-vuit anys després, i tres generacions negades més tard, als palestins del Líban no els és permès de desenvolupar desenes de professions. Segons la llei Libanesa els no libanesos no poden treballar a l’administració i els estrangers necessiten un permís de treball per a fer-ho de forma legal al país. Com a refugiats, no tenen residència libanesa, ni cap passaport que els arreli. La seva terra, avui com ahir, és ocupada per una potència que no els reconeix.

El trajecte es breu, som al sud de Beirut i els símbols d’Hesbol·là són arreu. Les petites mesquites il·luminades de colors llampants ens alegren la ruta, minuts abans que el silenci i la foscor ens indiquin que ja hem arribat a port, o més ben dit, a camp. Una estranya sensació d’ofec ens rep. Es fosc, res ens il·lumina. Hom té la sensació d’ésser dins un atzucac orgànic. L’aire es dens, irrespirable, poc a poc ens encongim, carregant sobre les espatlles l’angoixant pressió de la densitat. El cotxe s’atura lentament, ja som a Xatila, ja som a la nostra nova llar…

L’endemà, quan la llum del sol comença a penetrar per les lleus escletxes que serpentegen entre els edificis, descobrim el camp. Xatila és un rusc de carrerons i cul-de-sac d’aproximadament un quilòmetre quadrat on hi conviuen, i malviuen, unes 20.000 persones.

Establert pel Comitè Internacional de la Creu Roja al 1949 per acollir als exiliats de la Nakba, fou un dels primers camps de refugiats al Líban. Actualment hi ha més de mig milió de refugiats palestins al Líban els quals viuen repartits en 12 camps, alguns oberts i d’altres militaritzats.

Seixanta-vuit anys després, i tres generacions negades més tard, el camp continua sense accés a l’aigua potable, amb talls constants d’electricitat, amb un problema immens de residus i amb una manca de serveis bàsics flagrant, més enllà dels que poden oferir les ONG’s.

La vista, des de qualsevol teulat, recorda a una ciutat bombardejada, amb les edificacions a pèl, milers de metres de cable elèctrics creuant tots els cels i aigua insalubre acumulada en dipòsits. Malgrat la descripció pugui semblar tenebrosa -és només un crit d’impotència al buit- hom s’hi sent com a casa, un cop fet al seu ecosistema particular.

Hom s’acostuma a la llum esbiaixada entre escletxes, a perdre’s pel seu laberint urbanístic, a esquivar els ciclomotors que una i altre vegada giravolten arreu del camp, a rebre els impactes de boles de goma disparades pels infants mentre s’entrenen per una futura resistència a qualsevol cantonada, a les llargues cues de mares desesperades a la porta del dispensari, als gats famolencs, a l’olor de brossa acumulada i de canonades esquerdades, als somriures còmplices i a les mirades dures, al cant del muetzí, al tast del Zataar…

Castigats per un atur galopant, dividits en el joc de les faccions, negats i rebutjats per l’estat, oblidats pels partits i per la societat, la vida dels refugiats palestins al Líban no és senzilla. Com a refugiats no poden estudiar a les escoles i universitats públiques libaneses, només en aquelles gestionades per la UNRWA. Amb les portes tancades a gran part del mercat laboral, resten obligats al treball precari. Als que han assolit carrera només els queda l’opció de treballar per les agències internacionals o marxar si els arriba una bona oferta. Marxar vol dir perdre l’estatus de refugiat, vol dir negar-los de nou un retorn que els manté arrelats a una terra que no han trepitjat mai. El retorn com a senyal identitari, el retorn com a maledicció per aquells que malviuen fora de les fronteres d’un país desmembrat per la ocupació. El retorn com a figura mítica en forma de clau. El retorn com una presó dins una presó que impedeix avançar en una realitat diària ja de per si massa cruel.

Si hi ha un dia que no s’assembla als altres, aquest és el de la commemoració. Commemorar que l’any 1982, les milícies falangistes cristianes, amb la connivència i vistiplau de l’exèrcit israelià, van massacrar, violar, torturar i mutilar als ancians, dones i nens que quedaven al camp després de la fugida dels fedaïns, és un exercici de memòria dolorós. De les 2400 víctimes reconegudes per la Creu Roja moltes resten enterrades anònimament en una fosa comuna. Els reconeguts, descansen amb noms i cognoms al cementiri dels màrtirs, juntament amb altres tòtems de la història palestina com Ghassan Kanafani.

Durant tres dies el camp honora els morts de la massacre però la història del camp es plena de records hostils. Tres anys després de la massacre la guerra contra les milícies d’Amal va deixar milers de morts, alguns d’ells d’inanició degut al bloqueig al que va ser sotmès el camp. Els xatilans, cansats de massacres, de morts, de lluites intestines entre faccions, cansats d’exili, de corrupció, de no tenir aigua potable, de la manca d’electricitat, de viure entre deixalles, de no tenir drets, d’estar permanentment oprimits, de no tenir terra pròpia on enterrar els morts, també estan cansats de commemorar.

Si dins el camp quelcom batega no són les faccions, ni el comitè polític, ni el comitè de defensa. El motor del camp són els seus infants i la CyC. ONG fundada i menada per refugiats palestins del Líban. L’organització es dedica, principalment, a fomentar el desenvolupament personal dels infants i a proveir-los de l’educació bàsica que l’estat libanès els nega. No obstant, la CyC porta a terme altres projectes de caire cultural, d’oci, esportius o de suport comunitari. El fundador i alma mater de la CyC és Abu Mujahed, probablement la persona més respectada dins el camp. Fill de la Nakba, i un dels membres més destacats del Front Popular per l’Alliberament de Palestina al Líban, ja fa anys que va canviar la lluita més militant per la lluita per l’educació dels infants palestins al Líban. La feina que fan es inenarrable, i el seu valor transcendeix els murs de la misèria imposada.

Breu descripció del camp

El camp estava pensat per ser més vivencial que no pas d’activitats concretes. Un dels objectius prioritaris era conviure amb la realitat del dia a dia a Xatila i col·laborar en aquelles tasques que poguessin anar sorgint sobre la marxa. Es buscava més l’empatia amb la situació que no pas el fet d’estar desenvolupant una tasca concreta per una setmana i abandonar-la perquè s’ha de retornar al país d’origen. El plantejament era el de prendre consciència sobre la situació en que es troben els refugiats palestins al Líban i el mostrar una solidaritat activa, compartint per uns dies la seva vida dins el camp i participant en els actes de commemoració de la massacre i de les activitats a l’escola. El fet de conèixer la indigna realitat que es viu a Xatila pot servir també per a fomentar o participar en grups de suport al poble palestí als països d’origen.

Els primers dies els vam dedicar a conèixer la realitat interna de Xatila. Vam reunir-nos amb gran part de les catorze organitzacions i partits polítics palestins que tenen representació dins el camp, així com amb els comitès populars polític i de defensa.

Van ser dies intensos, de recopilar molta informació. Ja fora dels llindars de Xatila poguérem visitar Dbayeh, un camp de refugiats palestins cristians. Aquesta particularitat és única i no es dóna a enlloc més del món. Majoritàriament els palestins són musulmans sunnites i els cristians en són minoria. A Dbayeh es notava el finançament d’organitzacions cristianes, ja que les condicions higièniques, de salubritat i arquitectòniques del camp eren sensiblement millors a les de Xatila. També tinguérem l’oportunitat de reunir-nos amb els membres del moviment polític libanès AlMorabitoun, d’ideologia socialista, ideals nasserians i dels pocs suports ferms que poden trobar els palestins en l’ecosistema polític libanès.

No obstant, el moment cabdal de l’estada fou la commemoració de la massacre de Sabra i Xatila. Des de la CYC s’organitzen els principals actes populars així com la única marxa conjunta. Al llarg de la setmana es feren diverses accions ja que cada facció palestina ofrenava de forma particular. La divisió entre faccions palestines també arriba als camps, malgrat que al ser un ecosistema petit i fràgil preval més la relació personal a la política.

Entre els actes més destacats cal remarcar la visita als cementiris. Tant el cementiri interior de Xatila, com el cementiri dels Màrtirs situat ja fora del camp. És un dia important, en el qual vénen palestins d’arreu per a vetllar els seus morts i els seus màrtirs. Aquells dies vam poder conèixer les històries i drames de combatents palestins, de brigadistes internacionals japonesos, de poetes, revolucionaris i màrtirs com Gassan Khanafani, far de la causa palestina…

L’acte principal de la commemoració era la marxa cap a la fossa comuna on estan enterrats els centenars de morts no reclamats de la massacre. És marxa en manifestació recorrent el camp i recordant els morts fins arribar a la fossa (fins fa pocs anys un abocador), on es fan els parlaments. Va ser bonic veure com els nens i joves del centre eren els protagonistes de la marxa, bé portant banderes, bé participant de la banda de música.

Una dels altres objectius del camp era conèixer la complexa realitat político-social del Líban. País amb una història recent traumàtica i una particular organització comunitària de l’estat i de la vida civil.

En aquest sentit destinàrem hores a recórrer els diferents barris de Beirut (drusos, xiïtes, armenis, sunnites, maronites…) Podíem discernir en quin barri estàvem només pels colors de les banderes, per les pancartes, les fotografies o la manera de vestir. Beirut és una representació a escala del conjunt libanès, on a cada zona del territori hi domina una o altre comunitat.

Al llarg de l’estada férem dues sortides: una al sud, a la ciutat de Tir (Sür), sota la zona de domini de Hesbol·là; i una al nord, a la ciutat de Trípoli, majoritàriament sunnita.

Des de Trípoli vam anar al camp de refugiats militaritzat de Nahr el-Bared, a escassos 10 km de la frontera amb Síria. Els permisos per entrar al camp ens van ser denegats fins pràcticament el darrer dia d’estada al Líban. Sens dubte fou la experiència més colpidora. La proximitat a la frontera síria i la inestabilitat crònica de Trípoli ens feien estar alerta. El giratori on havíem d’esperar el nostre enllaç amb el camp, era una amalgama de vehicles militars i furgonetes que venien carregades en direcció la frontera.

Un cop passats els controls vam entrar al camp de Nahr el-Bared, arrasat des de que els tancs libanesos hi van entrar a la guerra de 2007, i van fer taula rasa. Els refugiats van haver de desplaçarse a un camp provisional fora de l’oficial. Actualment només està reconstruït en un 45% i les famílies continuen esperant a recuperar la seva llar de l’exili. A diferència de Xatila les noves construccions són de qualitat i els carrers són amples ja que han de passar-hi els vehicles militars. A diferència de Xatila tenen aigua potable i una millor xarxa elèctrica.

A Nahr el-Bared coneguérem l’altre centre de la CYC on vàrem reunir-nos amb persones destacades del camp i el personal del centre. L’edifici, les instal·lacions i els materials de l’escola eren també sensiblement millors que les del centre a Xatila, amb un major nombre de mestres i vetlladors.

Hom marxa de Xatila amb la sensació d’emportar-me més coses de les que pot aportar. És una sensació ambivalent. No obstant, és una experiència brutal i enriquidora, tant a nivell personal com vivencial, que permet conèixer de primera mà la situació dels refugiats palestins al Líban, la cultura palestina i la seva història, així com intentar comprendre un dels experiments político-socials més complexes de l’actualitat com és el Líban.

Què hi hem deixat nosaltres? Doncs principalment la nostra presència, suport i solidaritat, el participar de la commemoració de la massacre, l’haver pogut fer activitats amb els infants i el fet de mantenir a diari una relació amb els infants, amb el personal del centre i amb les persones del camp. I perquè no, una petita contribució econòmica mitjançant la guest house a la CYC.

Si això paga la pena de tot el temps que ells ens han dedicat, les hores que els hem fet no estar per altres projectes amb més transcendència, l’estrès organitzatiu perquè nosaltres poguéssim reunir-nos amb qui demanàvem…no ho sé, però sembla ser que sí, que ells continuen volent que hi anem i coneguem la seva realitat per després poder explicar-la al nostre món.

Per a mi va ser terriblement positiu, i el recomanaria sense dubtar-ho a qualsevol persona que hi volgués anar.