Camp de voluntariat a Zanzíbar – Norbert Manén

Camp de voluntariat a Zanzíbar – Norbert Manén
Jambo!

Se m’encomana una tasca delicada nogensmenys ambiciosa: descriure un camp de treball a Unguja, Zanzíbar, Tanzània. Començaré amb un apunt: quan els marrecs de Barcelona sortim a pixar pins diem “marxo a l’Àfrica”. Juguem a ser déus. L’Àfrica és enorme i a cada punta tenen les seves manies, cultures i virtuts. Així que parlaré de Zanzíbar: l’illa promesa.

Diuen que aquest petit arxipèlag situat a la costa est del continent que fou el bressol de la humanitat és un dels paradisos per als mortals, i no erren massa. A l’illa principal, Unguja i ha una densitat de població intensa constantment assetjant aquells muzungu (blanc) perduts del ramat, amb la boca oberta i caminar insegur. Qui-ets-com-et-dius-que-hi fas-aquí-d’ón-ets?-messi. Saber el valor de tot allò bàsic i assimilar tota la vitalitat són els utillatges amb els que ràpidament t’equipes, un cop adquirits et permeten gaudir dels sotracs dins els Dalla Dalla’s i les platges tropicals, amb la companyia dels actors de “Buscant a Nemo”.

Tu i les dues anècdotes arribeu al camp. Coneixes els voluntaris i els locals: tots tímids al principi, els locals molt càlids, et fan sentir com a casa.
blank

Els dies passen i la feina té recompensa: plantar Manglars, tot i ser una tasca repetitiva, et permet tant discernir les realitats dels locals com dels altres company internacionals, o bé recórrer el teu propi camí frondós i trobar un espai de reflexió, l’únic prolongat durant el dia. Tanmateix, les classes d’Anglès del vespre demanen suor i hores per tenir-les llestes quan en un instant ja s’enceta la cançó o el joc que en marca el final. Amb tot, al darrer element de la llista hi tenia ser professor d’Anglès, no obstant això ha estat una experiència molt enriquidora per ambdós parts (espero).

Dins els succints moments lliures dels que disposem, proposo activitats de cohesió de grup, que, a l’hora de prendre decisions, ens donen un cop de mà ja que podem compartir lliurement el nostre punt de vista, som una gran nova família. Considero imprescindibles aquests espais per compartir el que carreguem de les nostres rutines, on s’aprèn i s’ensenya en un win win.

Com a altres voluntaris a l’Àfrica, t’adones que les nostres accions com a tals no eren imprescindibles, i moltes vegades ens sentíem que érem desitjats més com a font d’ingressos de turisme alternatiu que no per al nostre impacte real, tot i que esperem que la nostra feina altruista, juntament amb la de camps previs i posteriors,tingui un impacte de desenvolupament -no dependent- sobre la societat de Zanzíbar.

Per rematar: com a ésser humà percebo una transició; intento comprendre l’estil de vida i la cultura musulmana-Zanzibarita, que m’obren plantejaments de la vida que són intransferibles i molt valuosos – Pole pole. Agraeixo a l’SCI l’oportunitat que m’ha donat i considero la seva labor imprescindible i inestimable.

Ahsante Sana & Hakkuna mattata,

Nor