La solitud ens separa i l’amor ens uneix. El gènere humà pot superar l’adaptació a l’entorn, si supera la por a l’altre o bé  perdre un estil de vida, i conviure en harmonia. No hi ha conflicte d’integració o disputa d’estereotips. Al final de les històries de vida que es construïen darrere de la trobada amb diferents cultures, ens ensenya que la immigració és inherent a la nostra humanitat, i les distincions que ens desintegren són per l’origen de classe social, on la violència capitalista no convida comprendre que només es tracta d’una redistribució de la riquesa, tolerada pels qui tenen voluntat de compartir pel bé de la sostenibilitat humana.

Pels qui vam debatre la pel•lícula, Flores d’Altre Món va reflectir el conflicte d’identitat d’un grup davant la presència d’un estrany, potenciat per la violència de gènere, el racisme, la xenofòbia i la ignorància. De la relació pacient i quotidiana, alimentada pel desig d’aprendre i conèixer nous costums, sense imposar un estil de vida propi, és possible construir una societat plural i incloent.

Arribar-lo a fer suposa desconstruir diversos conceptes. Un és el de la integració, com un clar exercici de relacions de poder. Un altre la solidaritat, que suposa una concessió no una obligació moral, per la qual cosa cal practicar la fraternitat. La defensa cultural del propi és possible només si es defensen el conjunt de cultures. Orgull de la diversitat no del nacional.

Per ventura això només pot ocórrer en un poble de Galícia? Clar que no, la ciutat expressa tots els dies la voluntat de sortir de contextos asfixiants, de l’abundància o la precarietat, de la solitud, la tecnologia, i l’excessiu egoisme. Obligats sempre a triar entre la massa o la multitud, vam trobar refugi en els nostres grups i parcel•les. Tots busquem una identitat com reflex de la vida, és impossible renunciar a ella, encara enmig de la multiplicitat de pertinences que difuminen la identitat amb un grup. Vivim en permanent adaptació, coneixent i aprenent a gaudir la comunitat