Era el segon dia del Ramadà, era dilluns. Per la tarda havíem decidit anar a fer un tomb pel casc antic d’Hebron i la ciutat estava més animada del que mai l’haviem vist en les dues setmanes que ja fa que vivim aquí. En la zona central, un munt de banderoles de colors cobrien el sostre fictici de la plaça i les parades de dolços s’havien multiplicat. Molts grups de joves i homes feien les últimes compres per l’àpat que els esperava tant bon punt es pongués el sol i que representaria trencar tot un dia de dejuni i abstinència. Les dones? N’hi havia ben poques, imagino que moltes devien ser a casa, cuinant, preparant la celebració del vespre. És una suposició, no ho vaig preguntar.

El dia abans ens havien convidat al primer àpat de Ramadà a casa d’una de les famílies que participen al centre social on treballem com a voluntàries. Era una casa plena de nens. La parella que ens havia convidat en tenia quatre o cinc i la dona, que estava embarassada, sortia de comptes aquell mateix dia. Els ingredients principals del que hi havia a la taula eren arròs i pollastre, però cuinat amb cacahuets, canella i altres espècies que no vaig saber identificar però que donaven un gust per mi completament nou a dos ingredients d’allò més habituals també en la meva dieta. Ho acompanyaven un mun d’amanides, diferents barreges de verdures i amb diferents salses. Tot plegat estava al mig de la taula i d’allà menjaven tots els comensals. Com a utensili una cullera i en veure que les dues convidades europees no ens en sortiem gaire bé de menjar el pollastre amb cullera ens van donar també una forquilla. Potser els hauria d’haver dit que amb un plat i un ganivet tot plegat seria més fàcil. Però en veure que tots se’n sortien amb la cullera i els dits em va fer vergonya ser massa refinada i entre cullera, forquilla i les mans, crec que finalment me’n vaig sortir.

Això havia estat la primera nit, la segona, ens haviem quedat soles a sopar al centre mentre la resta del grup que normalment ens acompanya havia anat a compartir el primer àpat del dia amb les seves famílies. Poc després de sopar, i mentre encara no tornava ningú, vam decidir aprofitar el moment de tranquil·litat donant un cop d’ull a la premsa en línia. Una notícia ens va colpir: poca estona abans havien fet públic que s’havien trobat els cossos sense vida dels tres joves colons desapareguts feia unes dues setmanes. Sabiem que una notícia així no podia portar res de bo. Més enllà de la mort de tres joves, veient les primeres reaccions del govern d’Israel (ministres cridant a la venjança) i sabent com havia estat el desplegament militar de les dues setmanes anteriors per buscar als nois, la troballa només podia representar més violència, més morts i més tensió. I tot plegat, no es va fer esperar ni unes hores.

Al cap de poca estona, van començar a arribar els nois del centre. Tothom n’estava al cas i el que temien en aquell moment era sobretot la reacció dels colons, que a Hebron viuen a tocar de les cases palestines. Connectats permanentment per la ràdio i per les constants trucades telefòniques ens anaven informant de com estava la situació a Hebron: hi ha enfrontaments en aquest punt, un ferit per un tret en aquest altre, toc de queda en aquesta zona, un colon ha intentat atropellar un nen aquí… Se sentient algunes explosions de lluny, podrien semblar els petards que sovint se senten durant les nits del Ramadà, però no ho eren. Eren trets, bales de goma, granades sonores… armes que la policia i l’exèrcit utilitzen sovint per dispersar els manifestants. Des del pati del nostre centre, dalt del turó de Terrumeda, també se sentien cants des de la Beit Hadassah, un centre culutral de la comunitat jueva d’Hebron. Vam preguntar a algun dels nois que saben hebreu què estaven cantant. “Mort als àrabs”, ens van respondre. Potser hagués estat millor no saber-ho.

Pel Twitter, les trucades i la ràdio sabiem que les forces d’ocupació israelianes s’havien dirigit a la casa de les famílies dels dos sospitosos del suposat segrest i assassinat, carregats d’explosius amb la intenció d’enderrocar la vivenda. En un determinat moment, al voltant de la mitja nit, vam sentir una forta explosió. Més llunyana però més intensa, més profunda, que les que haviem sentit fins el moment. “Això ha estat l’enderroc d’una de les cases, ho estan dient per la ràdio”, ens va traduir un dels joves del centre.

Semblava impossible que en el mateix moment en què jo estava veient la ciutat d’Hebron des de dalt, plena de llumets intermitents per celebar el Ramadà (com els que es posen a les finestres i els balcons per Nadal) a l’altra banda de la ciutat, al meu darrere, una famíli acabés de perdre la casa perquè el govern d’Israel sospita, sense proves almenys públiques, que un dels seus fills és responsable d’un segrest no reivindicat i de la mort de tres joves.

Al cap d’una estona vam decidir anar cap a casa. El vespre havia estat intens i sabiem que la nit podia ser llarga per moltes famílies, però nosaltres poc podiem fer-hi des de dalt de Terrumeda. En arribar a casa, la porta del carrer estava tancada. Ens va estranyar, ja que és una porta que té el pany trencat i per tant sempre està oberta. Vam localitzar un dels veïns perquè ens obrís i ens va explicar que havien decidit travar la porta per dins perquè un grup de colons havia intentat entrar i agredir-los.

L’endemà tot era aparentment com sempre però es respirava una calma tensa. Qualsevol pas per davant dels soldats representava identificar-se amb el passaport i els colons semblaven ser molt més visibles que mai, atrevint-se a entrar en les terres dels veïns palestins per construir nous camins. Aquesta és una de les estratègies que utilitzen per, a poc a poc, anar guanyant terreny als palestins i aïllar-los els uns dels altres amb camins, excavacions arquològiques i instal·lacions militars.

A la tarda vam tenir ocasió de visitar les cases de les dues famílies que havien sofert l’enderroc com a càstig per la sospita que cau sobre un dels seus fills. Primer vam visitar la família Abu Aisha. La seva casa l’havien bombardejat cap a quarts de dues de la matinada. Aquesta explosió ja no l’haviem sentit. Dormiem. La planta baixa no havia patit els efectes de l’explosió però els soldats s’havien encarregat que no quedés res que es pogués aporfitar. A les habitacions, els armaris estaven tirats al terra amb tot el seu contingut escampat i regirat, al menjador sofàs tombats i esbudellats, al lavabo, pica, banyera, vàter, miralls… tot trencat. Fins i tot a les escales que anaven de la planta baixa al primer pis s’havien dedicat a trencar un a un els graons. A la casa, alguns familiars dormien en qualsevol racó, intentant recuperar-se de la llarga nit passada. També hi havia molts nens, de mirada tristíssima, observant al seu voltant la casa destrossada, i tots els periodistes i visitants que venien a veure el mal que els havien fet a les seves famílies; potser intentant entendre sense massa èxit què i perquè havia passat, i molt probablement acumulant odi contra un estat i una comunitat que per ells respresenta l’ocupació militar en què viuen des que van néixer.

Pujant pel que quedava de les escales l’olor de cremat ja era més que evident. En arribar a dalt era tot negre, tenyit pel foc que havia seguit l’explosió. La llum entrava sense miraments pel gran forat que havia deixat la desaparició d’un dels murs de la vivenda. La visió del que havien estat dues habitacions, ara totalment calcinades i mig esfondrades, em va encongir el cor. Imaginava les famílies, els nens que ens acompanyaven en la visita a la casa, la humiliació i la impotència de veure els soldats entrar a casa teva i destrossar-la i no poder-hi fer res i m’agafaven ganes de plorar. Però no podia plorar. Com podia fer-ho si les víctimes estaven disposades a no abaixar el cap? Ens explicaven que reconstruirien la casa igual que ja ho havien fet a principis dels anys 90 quan havien patit el mateix càstig. Tot i així, la visió de les ruines calcinades, els infants que s’ho miraven i els adults que explicaven el que havien patit la nit abans em van fer sentir primer molta tristesa, però de seguida molta ràbia i impotència davant d’una gran injustícia infligida per un estat que es considera democràtic i a qui la comunitat internacional li perdona tots els pecats gràcies al seu passat de víctima i al seu poder econòmic i militar.

La segona casa que vam visitar era la dels Qawesma. Les mateixes escenes es repetien: sofàs destrossats, armaris tombats i regirats, labavos i miralls trencats… i al pis de dalt, tot ennegrit per l’explosió i el foc. En aquest cas ens explicaven que els soldats havien arribat poc després de les vuit del vespre, quan la família tot just començava l’àpat de celebració del Ramadà amb què havien de trencar el dejuni. La mateixa tristesa, ràbiai impotència; però a la vegada la constatació que la sensibilitat humana es pot arribar a acostumar a tot. I si la primera casa m’havia causat una gran impressió, en la segona em sentia més serena: la majoria del que veia i sentia era la repetició del que havia vist i sentit a la casa dels Abu Aisha.

Tot i això, evidentent res del que vaig veure ahir no m’ha deixat indiferent. Segueixo sentit el pes de la injustícia que cau sobre les dues famílies que ahir van patir aquesta dura repressió per un crim que no han comès de la mateixa manera que sento el pes de la injustícia en el dia a dia de tota la població palestina. Suposo que per això em trobo escrivint aquestes línies i ensenyant les imatges del que vaig veure: compartir, difondre i explicar aquesta experiència per exercir la denúncia és per ara una de les poques eines que tinc per enfrontar-me a una realitat que no aconsegueixo entendre.

Si us ha agradat, podeu trobar articles semblants sobre altres temes a Pel forat del pany