El passat agost vaig fer el meu primer camp de treball amb Servei Civil Internacional. La inscripció la vaig fer a mitjans de març, i, tot i que no em van agafar ni a la meva primera ni a la segona opció, tinc bastant clar que a cap lloc podria haver estat millor que a Ter Dennen. El tracte i atenció per part de SCI Catalunya i VIA Bèlgica va ser excepcional de principi a fi, i estic molt agraïda a totes dues branques d’SCI.

Ter Dennen es troba a la part flamenca de Bèlgica, gairebé fregant la frontera amb els Països Baixos. És un centre d’acollida de persones que estan esperant a que els atorguin el dret d’asil – és a dir, ser reconeguts com a refugiats legalment. Està gestionat per la Creu Roja; un equip d’unes 20 persones fa un treball increïble dia a dia. Es troba al bell mig d’un parc natural, rodejat de bosc i completament aïllat de tot; una situació idíl·lica que contrasta amb la realitat de les desenes de persones que acull el centre. Entre aquestes, uns 25 nens i nenes.

I aquí és on entrem nosaltres, els voluntaris. Érem un total de set, de cinc països europeus diferents. Dormíem al mateix centre i menjàvem el que es servia pels residents. La nostra feina consistia en organitzar activitats pels nens de Ter Dennen durant dues setmanes de les seves vacances d’estiu: cinc hores al dia de dilluns a divendres. De possibilitats hi havia moltíssimes: una habitació plena de jocs de taula, disfresses, i mil coses més; tot el material necessari per fer manualitats de tot tipus; i a més, camps de futbol, bàsquet i voleibol – que vam poder utilitzar quan no plovia. Un dia, fins i tot, els vam portar a la piscina. Els nens tenen entre 2 i 12 anys, i, com nosaltres, són de molts països diferents. La comunicació amb ells no era sempre fàcil per temes d’idioma, però ens acabàvem entenent.

El nostre treball es basava en l’adaptació. Els nens arribaven i marxaven quan ells volien, s’avorrien fàcilment, intentaven fer mil coses a la vegada, i sovint hi havia baralles. Exactament igual que tots els altres nens del món, en definitiva. Per molts obstacles que ens vam poder trobar, la recompensa ho sobrepassava tot: el veure’ls somriure, jugar entre ells, traduir les consignes per tal de que tothom entengués el joc, veure’ls satisfets amb el dibuix que havien fet, o el simple fet de que ens cridessin pel nostre nom i ens vinguessin a veure durant els àpats. El reconeixement dels seus pares, sens dubte, va donar sentit a tot plegat.

Vam tenir un parell de sessions ‘teòriques’ per part de l’staff i la nostra fantàstica coordinadora sobre les rutes d’arribada de refugiats a Europa i sobre el procés de petició d’asil a Bèlgica. Actualment, el percentatge d’acceptació està al voltant del 50%: el que això vol dir estadísticament és que, de les 200 persones que residien a Ter Dennen en aquell moment, 100 hauran de tornar al seu país. A més, el procés és llarg i lent, i requereix molts viatges a Brussel·les. El centre proporciona als residents consell legal, emocional i mèdic per tal d’afrontar el que moltes vegades acaben sent anys d’espera.

Els meus companys no podrien haver estat millors. Les nostres diferències i peculiaritats van fer el camp molt més enriquidor i la nostra feina molt millor. Ens quedàvem fins tard jugant a cartes, agafàvem les bicis i anàvem a fer voltes, menjàvem gelat, ens ajudàvem entre nosaltres amb absolutament tot, compartíem el que sentíem sobre el que estàvem vivint – que era molt -, ens emocionàvem i, sobretot, rèiem, rèiem molt. En definitiva, sis persones fantàstiques, d’aquelles que calen per canviar el món. Com a mostra, l’enorme mural que vam fer de manera gairebé improvisada i que decorarà Ter Dennen el temps que la pintura aguanti.

Molts dels nens i les seves famílies segueixen encara a Ter Dennen. Han passat ja uns quants mesos però hi penso molt sovint en la meva experiència i en ells. Vaig marxar amb la idea de conèixer el costat humà de la ‘crisi dels refugiats’. Ara se que no hi ha cap ‘costat humà’, perquè simplement no existeix cap altre costat, cap altre manera de veure-ho: són simplement persones. Vaig tornar mirant d’emportar-me idees molt més properes a la realitat: l’energia dels treballadors de Ter Dennen, l’amabilitat i empatia dels meus companys, l’alegria i entusiasme de nens que són només nens, i la força dels seus pares.

*Les fotografies han estat preses amb el permís de les infants i els seus tutors.