Jo vaig anar a Dinamarca a fer “ecologic and socioeconòmic gardening”. Per entendre’ns, vaig estar en una granja d’agricultura ecològica on els treballadors habituals eren persones amb alguna discapacitat, física o mental. Potser pel fet de tenir una “doble tasca” (treballar el camp i conviure amb persones especials) per a mi va ser un camp de treball molt complet, agraït i satisfactori.
La part agricultora, tot i ser ecològica, pot ser més semblant a tot arreu: collir patates i cebes, treure males herbes del camp de les cols, netejar els enciams i les pastanagues per vendre, anar a tallar la gespa del veïnatge, repartir els productes a les cases… Potser el que va ser més diferent va ser una vagoneta per treure males herbes que anava enganxada amb un tractor; aquesta vagoneta (weeding wagon es deia) consistia d’una plataforma plana amb rodes i sostre on s’hi estiraven quatre persones a sobre. Evidentment, la plataforma disposava de forats pel cap i els braços, i un matalasset per millorar la comoditat, però era divertit perquè recollíem les males herbes estirats al ritme de la música.
Tot i així, el que va ser més especial va ser la convivència amb els treballadors d’allà. Cada un tenia una discapacitat diferent, i moltes vegades no sabíem de què es tractava. Per tant, sempre havíem de vigilar molt què fèiem (per exemple, no podíem ocupar el lloc de ningú). A més a més, per aquest motiu, la gran majoria no parlaven anglès, i nosaltres el danès ni el parlàvem ni l’enteníem, pel que el llenguatge internacional dels signes era el nostre mitjà principal de comunicació amb ells. Malgrat això, el problema més gran que ens vam trobar va ser un rebuig al primer moment de la nostra presència per part dels habituals d’allà, ja que els estàvem prenent feina i els ocupàvem una zona de la seva sala. Però al cap d’uns dies es van adonar que no els preníem la feina, sinó que els ajudàvem, i que no els ocupàvem una zona de la sala sinó que compartíem amb ells els moments de pausa.
Estar allà era fantàstic. Com que ells tenien certes limitacions a l’hora de treballar, el ritme era lent i la feina poc cansada. A més a més, era el primer any que feien aquest camp de treball i els organitzadors estaven tan il·lusionats que sempre intentaven mostrar-nos la zona, preparar moltes activitats lúdiques, fer-nos veure la vida danesa. Ens van portar a la ciutat més propera (estàvem enmig del no-res, a tocar d’un fiord), a fer rutes en bicicleta (com no!), a pescar en barca, ens van ajudar a muntar una parada a una festa de l’agricultura, van muntar sopars conjunts amb la gent d’allà, vespres al voltant de la foguera… A més a més, entre que el pressupost era generós i que podíem disposar de tot el que volguéssim dels camps, l’hivernacle i la botiga ecològica que hi havia, els àpats eren deliciosos, sofisticats i, evidentment, internacionals.
La cohesió de grup i la relació entre nosaltres i les dues camp líders va ser immillorable. En tot moment es van preocupar perquè tot sortís a la perfecció, estiguéssim a gust i gaudíssim de l’experiència. M’imagino que tothom ho va viure d’una forma diferent, però per mi va ser inoblidable.