Per Sara Coll

Si mirem el nombre de casos, Bulgària és un país on la pandèmia, per sort, no ha tingut gaires afectats. Tot i això, el govern búlgar va actuar ràpidament i va començar a prendre mesures ja amb l’aparició dels dos primers casos al país.

Per a la meva organització, el mes de març anava a ser un mes molt actiu i ple d’esdeveniments i activitats però, a causa d’aquestes mesures, a poc a poc tot es va anar posposant o cancel·lant. La setmana del 9 de març ens van cancel·lar les activitats als centres de refugiats. A més, també aquella setmana començava una de les parts més importants del nostre projecte, la participació en el festival de cinema “Sofia International Film Festival”, però es va acabar posposant de manera indefinida.

Així, els dies previs a l’estat d’alarma estàvem una mica en el “limbo”, anàvem fent coses però la situació era massa voluble per a establir res. Un dels dies vam organitzar un pícnic al parc tot l’equip i va ser molt bonic. L’endemà també el vam passar al parc prenent el sol i, aquell mateix dia, ens va arribar la notícia que, tant a Espanya com a Bulgària, es declarava l’estat d’alarma. Arribats a aquest punt ja ens vam començar a preocupar.

Recordo que tornant cap a casa els carrers estaven força buits i jo anava processant tota la situació, pensant que en seria del projecte. Aquella nit vaig fer una videotrucada amb la meva família i em van explicar com es vivia la situació a Catalunya, em van dir que tenien por que no pogués tornar. Després d’això, vaig trucar a la meva coordinadora i li vaig explicar les meves preocupacions. Aquella mateixa nit vaig decidir comprar un bitllet d’avió per al cap de dos dies per si de cas.

L’endemà vam tenir una reunió d’equip per Skype i ens van comentar que mentre la situació estigués així, podíem fer tasques en línia i que, si de veritat volíem tornar amb les nostres famílies, ens donarien suport. Finalment vaig decidir tornar, ja que volia estar amb la meva família i vaig pensar que era el mateix estar tancada a casa a Sofia que a Barcelona.

Actualment realitzem reunions diàries de dilluns a divendres a través de zoom, per mantenir el contacte i parlar sobre les tasques que hem de fer. No és una situació ideal, però estic contenta de poder continuar amb el projecte, ja que sé de molts casos on això no ha estat possible. La meva idea sempre ha estat tornar a Bulgària un cop la situació fos més estable. Ara el problema està en si em deixarien tornar. El meu projecte acabava al juliol, així que, encara que fos per un mes, m’agradaria tornar, sobretot per a tenir un tancament del projecte i un bon comiat.