Per Aina Mañà

Sóc l’Aina, tinc 25 anys i he fet un EVS de 9 mesos a Polònia. Concretament a un petit poblet anomenat Gródek, al Nord-est del país, molt a prop de la frontera amb Bielorússia. Recordo que la idea de marxar tants mesos fora, lluny de la família, la parella, els amics i tot allò que formava part de la meva vida d’aquí, m’espantava i m’atreia a parts iguals.

El meu projecte consistia en treballar a l’escola rural del poble. Allà hi feia diferents tipus d’activitats: classes d’ espanyol, d’anglès i de danses tradicionals, suport durant les hores de piscina i preparació d’esdeveniments i festes durant el curs.

Compartia un pis petit amb l’Alessia, una noia bielorussa amb qui vam tenir molt bona relació al llarg de tot el projecte. Ens vam haver d’empescar idees per sobreviure a un hivern molt dur. Recordo tardes de duració infinita tancades a la cuina, cuinant, xerrant, bevent te, jugant a cartes, fent-nos pentinats… A més, ens van proporcionar bicicletes, que les vam poder gaudir moltíssim (sobretot a la primavera) per fer excursions a llacs i fer bivac o dormir en tendes.

També teníem altres amics -també voluntaris- als pobles del voltant i a Bialystok. Estava envoltada de persones que, tot i que m’hi podia comunicar en anglès, provenien de cultures diferents, tenien les seves pròpies llengües i idees, era un constant intercanvi cultural.

A més, vam fer moltes “activitats diferents” que trencaven amb el dia a dia de l’escola i del poble com els “trainings”, “performances” o alguns viatges. Per exemple, just a la segona setmana d’arribar, vam fer “l’Initial training”. Ens va anar molt bé per situar-nos, saber els nostres drets i conèixer voluntaris d’altres organitzacions d’arreu de Polònia, amb alguns d’ells ens vam retrobar després.

He tingut l’ oportunitat de viatjar per arreu de Polònia a ciutats com Cracòvia, Zakopane, Breslau, Gdansk, Varsòvia, i també per fora: a Vilnius (Lituània), a Budapest (Hungria), a Copenhaguen (Dinamarca) i a Colònia (Alemanya).
Pot ser summament barat viatjar per Polònia si t’ho muntes bé i no et fa res passar moltes hores a dins del Polskibus (sovint nits senceres!).

Hi ha hagut moments durs, també: el polonès, que era una barrera lingüística molt forta; les poques hores de llum a l’hivern i el fred; l’enyorança i els pensaments recurrents sobre “Què hi faig aquí?”. Vist en perspectiva, però, penso que les dificultats em van ajudar a viure intensament i a poder assaborir encara més els bons moments.

Tot el que he après sobre mi mateixa, Polònia i el món no té preu. Us animo a endinsar-vos en aquesta aventura!