Per Carla Güell

Aquest estiu he participat com a voluntària en dos camps de treball internacionals amb l’SCI. El primer va ser als Pirineus, on, a més de recuperar un camí, també vam reconstruir un mur de pedra seca. L’altre el vaig fer a Can Pipirimosca, on vam ajudar a consolidar espais de la casa i vam fer activitats de suport a l’hort urbà de Valls.

Ara bé, comencem des del principi. Ja estava arribant el maig i podia intuir el final de curs apropant-se. Les ganes de marxar del meu poble i conèixer nous llocs i gent m’inundaven; no podia evitar passar-me les tardes buscant on, quan i com podia viatjar. De cop, però, una pregunta em va fer donar un gir de 180 º al meu plantejament de les vacances: “de quina manera vull viatjar?” Vaig decidir que volia aportar alguna cosa al lloc on anés. Fent recerca sobre les opcions que tenia vaig descobrir l’SCI, i el seu plantejament dels voluntariats em va agradar molt.

Quan vaig aplicar pel camp em van comunicar que abans d’anar-hi havia de fer una formació prèvia. Vaig anar-hi una mica nerviosa, però només arribar em van fer sentir com a casa. De seguida vaig fer amistat amb altres voluntàries, amb qui vam compartir motivacions, pors, expectatives… Vaig sortir de la formació molt més motivada i desitjant començar el voluntariat com més aviat millor!

Recordo perfectament el dia que vaig arribar a la Vall de Siarb, el lloc on se situava el primer projecte en el qual participaria. Només de veure l’indret on viuríem durant dues setmanes vaig saber que aquella experiència seria inoblidable. La llum del sol, que ja es començava a amagar, l’ombra de les muntanyes sobre les tendes que acabàvem de muntar, l’olor del primer sopar que vam compartir amb les companyes…

El matí següent va venir la promotora del projecte a explicar-nos en quines tasques treballaríem, i el segon dia de voluntariat ja ens vam posar mans a l’obra. A partir de llavors cada dia va ser únic. Durant els matins fèiem feina, i a les tardes anàvem a fer excursions o a visitar petits pobles dels voltants.

Sense que ens n’adonéssim van anar passant els dies i, d’imprevist i sense avisar va arribar el cap de setmana. “A Llagunes celebren la festa major, i ens han convidat a anar-hi. Què us sembla?” Va proposar un dels coordinadors. I va ser fantàstic. Els millors records que tinc del camp són d’aquell dia: quan vam ballar música folklòrica en una clariana al mig del bosc, quan vam tocar la guitarra i cantar amb la gent del poble…

El moment més dur del camp de treball va ser, sens dubte, el comiat. Va ser difícil haver de dir adéu a totes aquelles persones que havia conegut, als boscos, a les muntanyes… De fet, només arribar a casa vaig adonar-me que no seria capaç de quedar-me al meu poble tot l’estiu. Així que tan aviat com vaig poder vaig trucar a l’SCI per preguntar si encara quedaven places en algun altre projecte; així va ser com vaig acabar a Can Pipirimosca.

L’experiència de Can Pipi va ser molt diferent. Més que un camp de treball per mi va ser un retir, un procés de decreixement, presa de consciència i aprenentatge. Aquella casa és com un món a part.
Des del primer dia vam connectar moltíssim totes les voluntàries, i al cap de dos dies ja semblava que ens coneguéssim des de sempre. A les tardes, després de treballar, el promotor del projecte organitzava dinàmiques relacionades amb l’ecologia profunda. Durant els primers dies aquestes activitats van ser clau per la cohesió de grup, perquè llavors les particularitats de cadascú sortien a la llum.
Can Pipi em va fer veure que és possible viure d’una manera molt més sostenible i justa. Allò que em va costar més va ser acostumar-me a la dieta vegana, però al cap d’una setmana, quan ja m’hi havia habituat totalment, em sentia millor que mai. No vaig trobar a faltar cap aliment i tenia més energia.

Durant els dies de descans vam descobrir petits racons dels voltants de Valls, petits indrets que només les persones locals coneixien. Recordo especialment quan vam anar al riu. Era un lloc preciós. Hi havia un gran gorg envoltat de roques des d’on ens llançàvem a l’aigua. Ens vam passar tot el dia allà tocant la guitarra, cantant, ballant… Fins que es fa començar a fer tard i vam decidir anar a visitar un poble proper.

Estic molt contenta d’haver anat a aquests dos voluntariats, tornaré a participar en projectes de l’SCI. Tinc ganes de continuar formant-me i creixent. Ara que s’ha acabat l’estiu torno a casa i a la rutina, però ho faig veient les coses des d’una altra perspectiva que estic segura que em farà canviar molts dels meus hàbits.

*Si encara no saps què és un camp i com inscriure-t’hi pots llegir totes les condicions i passos a seguir per inscriure’t aquí. Tens dubtes? Escriu-nos a camps@scicat.org.