Periodistes i actors de l'àmbit de la cooperació i la solidaritat debaten sobre el paper del Periodisme de Pau en la cobertura mediàtica del conflicte entre Israel i Palestina
Quin paper juga el periodisme en la resolució dels conflictes? Què és el Periodisme de Pau? Quina posició cal prendre quan s'explica un conflicte? Aquestes són algunes de les preguntes que es van debatre en el marc de la presentació de l'informe sobre la cobertura del conflicte entre Israel i Palestina elaborat per Maria Manyosa Masip i Sergi Franch i Segarrès del Grup Barnils i promogut pel Servei Civil Internacional.
Des d'un marc teòric del Periodisme de Pau, que es contextualitza en el mateix informe i que entén que els periodistes tenen un paper actiu en el conflicte, les autores han analitzat la cobertura mediàtica d'aquest conflicte durant 18 mesos a El País, La Vanguardia, l'Ara, TV3 i RTVE.
En els mitjans escrits han detectat que “el Periodisme de Pau és a la lletra petita”, deia una de les autores, ja que molts titulars prenen una perspectiva negativa mentre que en els textos sí que tenen una perspectiva que respon en major mesura als principis del Periodisme de Pau. En conjunt, en els diferents mitjans analitzats, es reconeix que es tracta d'un conflicte però s'ha trobat a faltar que es faci evident que és un conflicte que vulnera els drets humans. Pel que fa a les fonts, la principal mancança detectada és que la majoria de mitjans no compten amb les oenegés com a fonts d'informació: representen entre un 2 i un 8% de les fonts i en canvi “aquestes entitats són especialistes en el tema i moltes tenen persones sobre el terreny”.
Com s'hauria d'explicar, doncs, el conflicte d'Israel i Palestina des d'una perspectiva del Periodisme de Pau? El conflicte forma part de la realitat i és motor de canvi, apuntava en el debat posterior a la presentació el professor de periodisme Xavier Giró, i, per tant, cal parlar-ne. Però, els discursos legitimen l'abús de poder? O, en canvi, el discurs pot empoderar persones injustament dicriminades? Des d'un enfoc del Periodisme de Pau, realment s'estudia la complexitat dels conflictes? Segons Giró, quan parlem per exemple del conflicte d'Israel i Palestina, la complexitat s'aborda parcialment: realment no ens referim a tot Israel, sinó al govern de l'Estat d'Israel. Així doncs, simplifiquem el discurs fent desaparèixer de l'imaginari de la nostra audiència possibles ponts d'entesa que podrien apropar la resolució del conflicte.
I donant una volta més a les seves reflexions es preguntava, perquè informem? La periodista Cristina Mas reformulava la reflexió i proposava afegir una sisena W a les cinc clàssiques: Què hi puc fer jo? Segons Giró informem per saber i per tal de poder actuar i canviar el món. En aquest sentit, explicava que les accions violentes realitzades per la part oprimida en un conflicte sovint legitimen la violència de l'opressor als ulls de la imatge pública. Per tant, doncs, cal visibilitzar els exemples de resisistència no violenta, que a Palestina són molts, per fer veure vies de resolució del conflicte. Per això, segons Giró, “fer Periodisme de Pau també és donar suport explícit o implícitiament a la campanaya del BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) i als seus activistes”. En aquests sentit, les periodistes de la taula van coincidir en què és difícil parlar de BDS als grans mitjans generalistes però que si es fa de manera professional es pot fer, com va explicar Isabel Galí que havien pogut fer recentment al canal 3/24 entrevistant a Omar Bargouti, un dels fundadors del moviment. Tot i això, Josep Maria Royo, vocal de LaFede.cat, coincidia en afirmar que hi ha moltes iniciatives de pau que no es visibilitzen en la majoria dels mitjans, segons ell, perquè així interessa a Israel.
Al llarg de l'acte les periodistes van tenir ocasió de respondre a algunes de les crítiques que feia l'informe i fer-ne també. Mentre Cristina Mas feia una crida a les oenegés a ser proactives per convertir-se en fonts a tenir en compte pels mitjans, Isabel Galí també va apuntar que el període analitzat (de l 'abril del 2015 al setembre del 2016) no és el més adequat ja que en el cas de TV3 havien retirat la corresponsalia de Jerusalem durant el període d'anàlisi i a més havia estat un període combuls i sense cap proposta de pau sobre la taula.
Per Joan Cañete, que ha estat corresponsal a Jerusalem per El Periódico, l'informe respon sobretot al periodisme fet a partir de teletips d'agència i des de la distància de les redaccions però no reflecteix el periodisme dels corresponsals, que permet contrastar sobre el terreny moltes de les afirmacions i declaracions que poden arribar a una redacció. En aquest sentit Cañete es preguntava, què vol dir ser imparcial? Per ell als mitjans sol haver-hi una falsa imparcialitat i en realitat es tracta d'equidistància. I, per exemple, va explicar una anècdota en què autoritats israelianes i palestines intercanvien comunicats sobre si s'estan deixant entrar o no combois humanitaris a Jenín. Mentre que el que ha de fer el periodista és comprovar sobre el terreny que efectivament els combois humanitaris estan bloquejats a l'entrada de la ciutat, el titular acaba apel·lant a la polèmica entre israelians i palestins sobre l'entrada dels combois humanitaris. Ironitzant, Cañete va concloure que la pràctica més habitual entre els corresponsals és desmentir en les cròniques els titulars que els hi han escrit des de la redacció.
En el debat també es va parlar sobre com afrontar la contextualització sense perdre “agilitat comunicativa”, com reflectir alguns conceptes o reflexions que la immediatesa o la brevetat no sempre permeten incloure, com encarar la pluralitat de fonts o com ampliar la presència de conflictes internacionals als mitjans de comunicació, tal com reclamava Josep Maria Royo. Les més de dues hores entre presentació i debat es van fer curtes per abordar en profunditat totes aquestes qüestions. Per això, les autores de l'informe ens van convidar a assistir el proper 30 de març a la presentació que faran a l'espai Francesca Bonnemaison juntament amb l'Observatori de Drets Humans i Empreses i SUDS – Associació Internacional de Solidaritat i Cooperació. I tot i que el pessimisme generalment s'instaura quan es parla de la realitat del bon periodisme, el sentir general després de la presentació de l'informe era que no estem tant malament, tot i que sempre hi ha coses a millorar.