Recordo com si fos ahir quan el bus em va deixar enmig del no res, en una carretera perduda a hora i quart de Madrid, quan vaig pensar “Déu meu, perquè estic aquí? Vull tornar a casa!” Però òbviament no hi havia marxa enrere, i no tenia altre remei que seguir les indicacions i els cartells, caminar per un poble d’uns 30 habitants i un bar, fins arribar a una casa aïllada al mig de la muntanya, la Fundació BASIDA, a Navahondilla, on m’esperaven quinze dies de voluntariat. Sense saber-ho, allà vaig viure les dues setmanes més transformadores de la meva vida

El voluntariat al qual m’havia apuntat era a una casa de la Fundació BASIDA. Aquesta fundació va néixer a finals dels noranta amb el propòsit de donar uns últims dies de vida i mort digna als malalts de SIDA a Espanya. Actualment, tot i que la gent que acullen és diversa, la majoria de persones que estava a Navahondilla es trobaven en unes condicions físiques i psicològiques reduïdes, molts a causa de l’edat, o de com la síndrome els havia afectat. La veritat és que per la descripció del camp, no m’esperava que la gent estaria en unes condicions tant desmillorades. Sovint, per la meva manera de ser, m’apunto a voluntariats o projectes sense saber ben bé com són, i m’agrada deixar-me sorprendre pel que m’espera. En aquest cas, però, no podia evitar sentir-me totalment fora de lloc.

Però en les dues setmanes que va durar el voluntariat vaig viure la transformació més important que he experimentat mai. Quan vaig arribar a BASIDA, sense ser-ne conscient, tenia un munt de barreres mentals que m’impedien des de fer les tasques més senzilles, com parlar amb els residents i tenir una conversa amb ells, fins, òbviament, les més delicades i íntimes, com dutxar-los o ajudar-los a vestir-se.

Van ser ells, els residents, juntament amb els membres de la comunitat, que em van tractar d’una manera excel•lent, qui van fer possible que la meva mentalitat canviés totalment. Vaig superar una sèrie de pors irracionals que m’envaïen i vaig ser capaç de pensar i sentir d’una manera que mai hagués pensat que seria possible.

Després de passar unes setmanes allà, em vaig adonar que el que caracteritzava aquest lloc era la pau i l’amor que s’hi respirava, així com el respecte, la tolerància i les ganes de viure intensament sense perdre un bri de dignitat.

Quan vaig haver de marxar cap a Madrid per tornar al món real, no vaig poder evitar posar-me a plorar de l’emoció i d’agraïment que sentia envers aquelles persones que m’havien obert les portes de la seva vida i m’havien ofert la possibilitat de fer un gir de 360 graus en la meva manera d’enfocar molts temes que ens envolten.

Una vegada més, moltíssimes gràcies per tot, BASIDA! Siempre en mi corazón!

Andrea Farrés Jiménez