En una setmana hem vist tres vagues: sanitat, autobusos i educació, i se n’ha parlat força a l’àgora mediàtica. Alguns tertulians i articulistes han criticat les vagues per ser oportunistes ara que s’acosten eleccions, però em sembla que, lluny de desacreditar els convocants, el comentari posa en evidència que aquesta democràcia és molt sorda a les demandes ciutadanes, excepte en període preelectoral quan els candidats fan visites als mercats i es presenten com a molt receptius.
El fet és que gairebé tots els comentaris de tertulians i articulistes
han estat molt crítics amb les vagues, encara que començaven dient que
ho feien des d’un profund respecte al dret de vaga. Però no parlaven de
si hi havia motius per una vaga o no, sinó que es focalitzaven
únicament en les incomoditats que se li provocarien al ciutadà mitjà.
El ‘ciutadà mitjà’ (i què vol dir això? Jo en sóc?) té dret a poder fer
la seva vida i és inacceptable que li trenquin aquesta rutina. Pobre
ciutadà! Sort que els mitjans de comunicació vetllen per tal que no
sigui pertorbat i pugui seguir el seu dia a dia anodí. Que vagin en
compte els sindicats de no fer enfadar l’irat i hipersensible ‘ciutadà
mitjà’! S’està posant la comoditat dels ciutadans per davant de la
recerca de justícia social. En el dogma neoliberal, les vagues són
pecat. I aquest enfocament s’ha convertit en la cantarella oficial des
dels mitjans de comunicació. S’està abonant una postura ciutadana
egoista i insolidària. És la feina bruta de generar rebuig envers els
vaguistes, amplificant les incomoditats que ha provocat una vaga i
connectant-ho amb una desautorització poc reflexiva dels que la fan o
la convoquen. I jo em pregunto: Primer, és tan gran aquesta incomoditat
puntual com per estripar-se les vestidures? Segon, els ciutadans
molestats no són usuaris dels serveis i al mateix temps treballadors en
altres camps? Personalment, quan pateixo els efectes d’una vaga,
sincerament me n’alegro, perquè ho interpreto com que s’està lluitant
per fer més justa alguna parcel·la de la societat, i això crec que
acaba beneficiant-nos en general. A més, això em fa pensar en aquell
conte de Bertolt Brecht, "Van venir a detenir els X, i no em vaig moure
perquè jo no era X, igual amb els Y.. i al final van venir per mi i no
quedava ningú per defensar-me". La societat s’està dretitzant? Els
grans mitjans de comunicació tenen això com a principal missió? Serà
possible que els periodistes amb vocació puguin trencar les cadenes i
qüestionar les idees i opinions sospitoses d’amagar agendes ocultes?