Va arribar Setmana Santa i encara no tenia cap activitat per a l´estiu que no sigués el mateix de cada any. Al principi, el concepte d’anar de voluntariat a l’estranger no l’acabava de veure clar per la por inicial que em suposava endinsar-me en un lloc desconegut i totes les incerteses que apareixen (gent, menjar, dormir, feina …). Però després de mirar per sobre diferents camps a la web, i sumat al gran nombre de feedbacks positius que rebia de gent que havien viscut una experiència semblant vaig pensar, per què no? Tan bé em varen semblar que vaig tenir enormes dificultats per limitar-me a sis camps!

Molt contents vàrem estar una amiga i jo (anar amb algú de confiança sempre dona seguretat i per a mi és molt recomanable) quan ens varen comunicar que estàvem acceptats (de cara a l´any que ve ho faré amb mes antelació!) a Güntersleben-Wechmar, que era la nostra quarta opció, però a aquelles alçades això ja no importava.

El cap de setmana de formació va ser molt productiu, sobretot perquè vaig tenir l’oportunitat de compartir les meves pors amb els demés, fet que em va ajudar a anar més preparat i tranquil al camp.
Vàrem anar uns dies abans de l’inici del camp a Frankfurt per fer turisme i conèixer la ciutat (molt recomanable). D’allà vaig agafar un tren dues hores i mitja fins a la ciutat més pròxima, Gotha, i d’allà un bus. Des de el començament ens varem entendre molt bé amb els demés voluntaris (érem 12 en total) i l’amistat va durar fins a l’últim dia (i esperem que continuï).

Entrant en matèria del que us deu crear més incertesa, els llits eren plegables, tipus decatlon. Mai havia dormit en allò. La primera nit va ser horrorosa perquè no em trobava còmode i no tenia coixí. Al no poder dormir, la meva amiga i jo vàrem sortir a passejar a les cinc de la matinada, on curiosament ja era de dia. Miraculosament, des de la segona nit dormia molt bé (el coixí que ens va deixar l'alcalde va ajudar) i no hi havia qui m’aixequés. L´aigua era calenta, punt molt positiu. Pel que fa al menjar fèiem grups de dos a la cuina. Realment quan cuinaven s’esforçaven molt, els productes eren bons. Si un dia no m’agradava agafava fuet, galetes i anava visitant el supermercat de la zona. Ningú morirà de gana ni perdrà pes, i us ho dic jo que en aquest tema sóc bastant especial.
La feina (traduccions i tasques de manteniment com treure herbes o pintar) era molt portable. Teníem totes les tardes festa i els dies que fèiem excursions no treballàvem. En molts moments tenia la sensació que no tenien res per donar-nos, però això ja m’anava bé, ja que omplíem el temps restants amb dinàmiques, excursions i activitats molt xules. Els locals excel•lents, especialment la persona de contacte, l’alcalde, que ens convidava contínuament a festes i ens portava d’excursió (Buchenwald KZ, Weimar, Erfurt, Eisenach, Gotha, etc). Realment el temps va passar molt, massa ràpid, i ja estic esperant impacientment per tornar-me a apuntar a un camp de treball. El pitjor va ser dir adéu a la meva nova família durant dues setmanes. Entre plors i abraçades vàrem haver de marxar perquè perdíem el bus, però si de mi depengués m´hi hauria quedat. Si dubteu, us animo de tot cor. És una experiència transformadora i molt enriquidora. Per qualsevol dubte, em podeu escriure per fb o joaquimcandel.f@gmail.com. Ànims i bona estada. Joaquim Candel Fabregat.