Per Karolina, Sergio, Fatima i Ona a l’Intercanvi Juvenil “Covid19: what now?”

Ja farà més d’un mes que hem tornat del nostre viatge cap a la utopia. Durant una setmana vam aprendre a parar, agafar perspectiva de nosaltres mateixes i el que ens envolta i detectar tot allò que ens remou per a poder-ho tractar i curar. El treball interior realitzat durant aquells set dies va visibilitzar també coses sobre nosaltres que no esperàvem, tant a escala individual com en l’àmbit col·lectiu. L’anàlisi sociocultural realitzat va ser molt enriquidor, ja que participàvem joves de Suïssa, Catalunya, Macedònia del Nord, Portugal, Ucraïna i Turquia, on totes les nostres diferents realitats i vivències s’entrellaçaven de manera catàrtica.

Els nostres dinamitzadors, en Thomas i la Iuliia, van ser genials i ens van fer sentir totalment a casa. Durant la setmana vam treballar molt a través de debats, dinàmiques, teatres i espais creatius i crítics, a través dels quals vam acabar duent a terme un “Zine” personal. També vam gaudir a fons l’entorn meravellós en el qual ens trobàvem, així com les divertides nits a la vora del foc. No paràvem, però ens n’anàvem a dormir pensant que ja ens volíem tornar a aixecar.

Sembla que la Covid-19 va passar, i ja quasi ha marxat. Des de la posició de persones joves, sentíem que podíem aguantar-ho mentalment i físicament, però en el fons ens va afectar més del que ens pensàvem. Fent el voluntariat ens n’hem adonat. Per a nosaltres ha sigut una manera de curar tot allò que potser vam deixar passar per alt. La pandèmia va afavorir sentir-nos socialment incòmodes, oblidar les maneres de relacionar-nos i comunicar a les que estàvem acostumades. Gràcies a la intensitat d’aquests dies compartits i ben aprofitats, el moment present es va intensificar fins a arribar al punt de què les persones més importants per a nosaltres eren les que estàvem compartint aquell espai en aquell moment. Fer vincles amb gent que potser no tornaràs a veure mai més pot semblar complicat, però ens va ajudar a recuperar el sentiment de la importància de l’ara, “ara és quan pots aportar i et poden aportar” ens dèiem, i ho intentàvem esprémer al màxim, ja que ens sentíem part d’una nova família. L’intercanvi ens ha permès tornar a sentir la importància de les cures en l’àmbit individual i col·lectiu, sentir-nos part d’una tribu, obrir de nou les nostres ments i tornar a agafar forces per lluitar pel que creiem un cop a casa nostra.

Sentim que hem crescut molt de pressa en un període de temps molt curt i ens hem renovat, compartint maneres de viure, veure i fer, teixint xarxa. En el moment que et prohibeixen i limiten les teves llibertats tens diverses opcions, tancar-nos o buscar alternatives. Costava trobar-les i imaginar un nou futur. “The future is not empty” es va dir en un moment durant una activitat al mig del bosc. És aquí quan alguna cosa va fer un clic. O la suma de tot, que ha permès moviment dins i fora de nosaltres.