Aquest any he tingut la sort de poder anar a un camp de treball a Kenia, concretament a un projecte que es diu Kiguranga Women Self Help Group. Dic sort per que conèixer aquelles dones a casa seva i en el seu ambient es un luxe. Kiburanga es una associació de dones que s’han ajuntat per resoldre problemes i donar-se suport per treure al màxim de profit a lo poc que tenen. Quan dic que tenen poc em refereixo a poca cosa material, les cases son petites, algunes sense mobles ni matalassos, evidentment sense aigua ni llum. Allà les dones son el puntal de la casa, de la família i de la economia, els marits … be els marits son la gran incògnita: que fan? Es la pregunta que ens fem tots. Doncs aquestes dones amb tant poc son enormes en alegria, ganes de viure, energia i empenta. Fan manualitats, planten patates, … tot per aconseguir una mica diners que inverteixen en la pròpia comunitat. I a l’estiu intenten, amb l’ajuda del cooperants, avançar en nous projectes que ajudin a l’educació del seus fills.
He picat pedra per convertir-la en grava i poder fer una letrina, he tret males herbes del hort, he plantat arbres per poder vendre’ls com a fusta, he jugat, cantat i ballat amb seus nens… He po

gut assistit a les seves reunions setmanals, m’han deixat participar, i m’han explicat coses realment impactants de la seva vida.

Encara que no tots els companys ho han viscut de la mateixa manera. Alguns cooperants del meu grup semblava que anessin de vacances, a posar-se morenes o a fer turisme. Vam fer un llarg viatge, vam anar a viure a una zona rural on els nens no van a l’escola per que no tenen sabates per aposar-hi, i hi havia qui es preocupava més de si una samarreta queda be amb uns pantalons o qui sortia més vegades a les fotos.
Anar a Kiguranga es conèixer a un poble des de dintre i en primera persona. Es veure unes necessitats, costums i historia totalment diferent de les nostres. Es una oportunitat de viure durant 3 setmanes una experiència, que si et deixes portar per ells, serà única.