La meva experiència ESC a Polònia

La meva experiència ESC a Polònia

Per Ana M Ceballos Palacio

Era l’any 2021, l’any després de la pandèmia. La situació laboral era incerta i els estudis es feien telemàticament. Sempre he estat una persona social i fer una vida virtual no era el que més em motivava. Per aquest motiu vaig pensar que tot i la incertesa, era un bon moment per marxar durant un any amb l’esperança que després del meu voluntariat, la vida ja s’hagués normalitzat. Així que vaig trobar un camp de voluntariat europeu fent suport a l’oficina del SCI de Polònia. Al principi vam ser cinc voluntàries, tres d’Armènia, una de Rússia i jo. Més tard van arribar dos més, una de Bielorússia i altra de Colòmbia.

Les meves tasques principals van ser de portar l’àrea de comunicació de l’entitat i desenvolupar juntament amb algunes de les companyes, activitats com intercanvi d’idiomes, cine fòrum, intercanvis culturals, tallers a instituts i escoles sobre diversitat, els estereotips i a vegades sobre comunicació no violenta. A més a més, vam crear i dinamitzar activitats en un projecte antifeixista entre entitats del SCI anomenat Remembrance.

El que més destacaria de la meva experiència no són les tasques que vaig desenvolupar, si no, les persones, les vivències i les històries. Vaig aprendre que Polònia havia estat comunista i que durant la Segona Guerra Mundial va ser envaïda tant pels russos com pels alemanys, aquests últims van construir diversos camps de concentració pels jueus, en alguns camps els feien treballar de manera forçada i en altres els exterminaven. Durant la meva estança, també vaig viure la crisi migratòria dels països de l’Àsia occidental com Síria i Iraq. El president de Bielorússia, Alexander Lukashenko, els hi havia facilitat el visat i moltes persones van viatjar a Bielorússia amb la falsa esperança de poder arribar a la frontera Polonesa i entrar així a territori europeu. El resultat va ser milions de persones mortes de fam i de fred al bosc que hi ha entre els dos països, per què les autoritats poloneses no deixaven passar a les persones i quan elles intentaven recular cap a Bielorússia, també els hi era denegada la seva entrada al país. Cap país o entitat supranacional va fer res al respecte. Eren els ciutadans i entitats petites que de forma voluntària recollien productes de primera necessitat per portar-los al bosc, per donar suport mèdic i ajudar-los amb la burocràcia per poder entrar al país.

Més tard, cap al final del meu voluntariat, va començar la guerra amb Ucraïna, també es va fer un gran moviment de donacions particulars, hi havia persones que allotjaven a les famílies a les seves llars i cada dia arribaven els trens plens de persones que fugien de la guerra. Va ser trist veure-ho i viure-ho tan de prop, i un cop tornada sento que la distància suavitza la preocupació i la por de tenir una guerra passant al país veí, però això no impedeix que continuï i ja ha passat més d’un any… I fent una comparació amb el que va viure la comunitat jueva, sembla que no hi hagi canviat gairebé res respecte a la concepció de les persones segons la seva procedència. És com si hi hagués ciutadans de 1a, 2a o fins i tot cap categoria i què segons els interessos de les relacions internacionals i l’agenda política, convingui mobilitzar-se més per uns que per altres.

Mentre que jo tinc el privilegi de moure’m lliurement, gaudir d’una feina amb condicions dignes i decidir que fer amb el meu temps lliure. Hi ha persones tancades en centres per refugiats, o treballant de forma il·legal amb sous miserables o morint de camí a la recerca d’una millor vida lluny de la guerra. De Polònia m’emporto amistats molt maques, decidir la meva vocació i el seu gran esperit de suport i resiliència.