Hola, em dic David, actualment tinc 26 anys, I fa 2 mesos i mig que estic realitzant el voluntariat de llarga durada aquí a Sheffield, Massachusetts.

Sempre havia volgut treballar amb persones amb necessitats especials, havia fet coses de magnituds molt petites en comparació amb això, i m'havien portat molta satisfacció personal. Estic a un projecte de l'SCI d'Estats Units a l'oest de Massachusetts que s'anomena Leander House i consisteix en compartir el dia a dia amb persones adultes amb (dis)capacitat intel·lectual.

Últimament a Catalunya em sentia estancat amb la meva vida, tenia un treball que econòmicament m'aportava molt, però personalment molt poc, estava sotmès a molt d'estres diari i un bon dia un amic d'una amiga em va parlar d'aquesta possibilitat de venir aquí a donar suport a gent que ho necessita. Ho vaig veure com una oportunitat d'or, tant per aprendre del projecte com millorar l'anglès, que sempre l'havia volgut perfeccionar, i veure món, evidentment.

Recordo el primer dia que vaig estar aquí, estava molt nerviós perquè no sabia si seria ben rebut per part dels residents, que són persones amb discapacitat intel·lectual principalment, i algunes també amb dificultats físiques. No sabia si encaixaria ni quant de temps trigaria a sentir aquest lloc, com la meva nova casa, la meva nova vida.

Tots aquests dubtes es van esfumar ràpidament, a l'entrar per la porta i ser rebut literalment amb els braços oberts per part de tota la gent que hi viu, fins i tot els antics voluntaris que estaven a punt de marxar. En aquell moment sabia que havia fet bé venint aquí. Que podria aportar molt més que en la vida convencional i rutinària que estava portant fins aquell moment.

Som 3 voluntaris a la mateixa casa, un dels companys es diu Elvis, és de València. És la persona que més experiència tenia a la casa, i la “householder li va donar suport per poder actuar i decidir en nom d'ella, de tal manera que així teníem un “Capità” dins de l'equip. L'altra voluntària va arribar al mateix temps que jo, el seu nom és Dijan, i és d'Alemanya, originària de Turquia, un amor de noia.

Respecte als residents que tenim aquí, també són 3, o sigui que seguim la metodologia 1by1 que es diu aquí (un voluntari per un resident). Són la Natasha, una noia d'uns 35 anys, molt dolça i que sempre ens fa dibuixos i regals perquè tots estiguem contents. I ho estem i molt. En Joseph o “Joey” és un noi de 29 anys que és força dependent físicament, l'ajudem a menjar, canviar-se la roba, i me l'estimo molt! També hi ha en Ben, de 39 anys, té Asperger i a vegades es fa una mica difícil d'entendre quan parla, tot i així és un noi molt responsable, que li encanta reciclar i el gelat de xocolata.

Recordo quan feia 3 setmanes que estava aquí, un dia dormint, vaig somiar que el Joey em venia a despertar, em dutxava ell a mi, em vestia, m'alimentava… Aquell dia va ser un abans i un després. Vaig pensar que qualsevol pot arribar a aquest punt, perquè la vida és així, i per això l'hem de gaudir i aprofitar el màxim possible.

Un cop a la setmana, ens organitzem el calendari de la casa per veure qui acompanya a qui a fer les activitats que tenen, fem des de classes d'art, com muntar a cavall, com anar de compres tots junts, o bé alguna cosa tan senzilla com mirar una pel·lícula mentre disfrutem d'una pizza, ja que aquí a l'hivern fa molt fred.

M'encanta estar fent això, i no descarto la possibilitat de quedar-me un altre any aquí. La part bona de fer un voluntariat de llarga durada, és que coneixes gent d'arreu del món, i això m'encanta. Tinc amics de la República Txeca, d'Alemanya, França, Rússia, Madagascar, i Americans òbviament, entre altres països.

El dia que hagi de tornar per la causa que sigui, tinc molt clar que no deixaré aquest ambient, intentaré col·laborar amb la gent que ho necessiti estigui on estigui, perquè és cert que pots tenir una feina bona i guanyar diners, i fer-ho convençut que tens una bona vida, però realment no ets conscient què és viure amb la consciència tranquil·la i feliç fins que fas alguna cosa que realment et crida l'atenció i t'aparta de la teva zona de confort.

Gràcies a tot l'equip de l'SCI per brindar-nos l'oportunitat de poder fer-ho, i donar un tomb radical a la vida d'algunes persones, com és el meu cas. És graciós, perquè pensava que al venir aquí els hi podria ensenyar moltes coses als residents, però a mesura que va passant el temps, t'adones que són ells qui realment t'ensenyen a tu les coses més importants de la vida. No canviaria això ni per tots els diners del món.

David Monfort Julià