Quins mecanismes d’exclusió utilitza la legislació espanyola i catalana envers les persones immigrades?

Aquesta va ser la pregunta que Albert Parés, advocat social especialitzat en casos d’immigració va respondre’ns en la primera jornada de formació del grup local Canviem el Discurs.

“El problema de les lleis d’estrangeria i d’acollida és que cada administració les interpreta i aplica com vol”, va començar l’Albert Parés.
Entendre com lleis que han de garantir els drets bàsics de les persones acaben per restringir-los és complex, sobretot des d’una formació en dret gairebé nul·la. Tot i això, l’Albert ens va deixar molt clars quatre conceptes que cal saber a l’hora d’enfrontar-se a aquestes lleis.

Primer de tot, que la llei d’estrangeria i la llei d’acollida no són el mateix. La primera és la legislació d’àmbit estatal que dóna competències internes a cada comunitat autònoma. A Catalunya, és la llei d’acollida.

Aquí neix un dels primers problemes. Cada administració, autònoma o local aplica la llei d’estrangeria segons el seu punt de vista (polític) i d’acord amb les seves competències. Per això, la mateixa llei d’acollida catalana no serà aplicada igual a Vic, que a Badalona, agafant l’exemple que ens va posar l’Albert.
És aquesta llei d’acollida la que marca un dels primers sistemes d’exclusió a ulls de l’Albert. En aquest cas, la legislació catalana estableix que per aconseguir l’arrelament social a Catalunya és necessari haver estat tres anys empadronat, tenir una oferta de feina i a més, garantir un mínim nivell de català que passa per fer un curs de 45 hores acreditat pel Consorci Lingüístic.

Aquest curs de 45 hores s’argumenta com un mecanisme que ajuda a la integració dels immigrants per part de l’administració. En la realitat, és un obstacle més que persones sovint en situacions extremes han de saltar per poder regularitzar la seva situació.
Altres maneres de restringir aquestes persones del s seus drets bàsics són per exemple, obligar a fer tràmits de sol·licituds a través d’internet, fet que implica la necessitat de tenir-ne o els diners per pagar un locutori o les proves d'edat que es fan a menors no acompanyats amb la intenció d'expulsar-los. Aquestes proves no tenen cap fiabilitat provada i estan prohibides a certs països. Espanya però hi confia i les fa servir de criteri per determinar l'expulsió d'aquets menors.

Els CIES

L’existència dels Centres d’Internament d’Estrangers ja és un sistema de restricció de drets bàsics en sí mateix, segons l’Albert. Davant la llei, el seu objectiu és bàsicament “garantir l’expulsió” de persones immigrades que han de ser expulsades a ulls de la llei. En la teoria, no són centres penitenciaris i només haurien d’utilitzar-se en casos molt excepcionals.
A l’hora de la veritat, l’Estat els utilitza sistemàticament i depèn dels jutges si una persona ha de ser internada o no en un CIES.

Aquests són els fruits de la primera Birra-tertúlia de Grup Local Canviem el Discurs. Aviat la segona jornada!

Us hi esperem!