– Aquest és un extret de l'experiència d'en Joan Morey a la Micronèsia. Si voleu deixar-vos endur per la seva experiència completa, els coneixements que va adquirir el país i les seves recomanacions, podeu descarregar-vos aquí tot el text complet. –

En aquest text senzillament us vull contar les meves vivències al camp de voluntariat al que vaig assistir el Març del 2015 a Micronèsia. Triar el país va ser fàcil, ja que tot d’una que vaig veure el nom vaig dir-me, allà hi vull anar!. El que va venir després era imprevisible i ha estat la millor experiència que he viscut mai.

Micronèsia, país del pacífic, federació d’estats format per petites illes. La gent és molt oberta i simpàtica, però te'ls has de guanyar, una mica com als catalans. El país està amagat del món, però els seus habitants no ho saben, tot i així et reben com un vell amic que va partir fa molts d'anys a viure aventures, desitjant que els contis alguna d'elles nit rere nit, i no com un desconegut nouvingut. Al final els has relatat la teva vida, t'han escoltat i acceptat, i ja formes part d'ells, ets un micronesi i no te n'has ni adonat.

Els voluntaris vam ser: la coordinadora, enviada des de l’oficina del SCI a Hong Kong. És una voluntària de llarg termini d’origen Alemany-Turc, la Sarah; després hi havia dues noies xineses, una de Hong-Kong, cantonesa, la Bonnie i una altra de Qingdao, la Abbie; un noi i una noia del Japó, la Kanae i el Tetsu. La coordinadora va estar molt bé, te experiència en diversos camps i es va desenvolupar força bé en les seves tasques. Molt simpàtica i feinera. Respecte als demés, la noia de Hong-Kong va resultar molt agradable i predisposada a venir a un país com Micronèsia, ja m'enteneu, sobre tot tenint en compte les costums higièniques extraordinàries dels hongkonesos i japonesos. Va estar colze a colze i va col·laborar com calia. Va coincidir que és amant dels gats, i la gata de la família va tenir una ventrada i es va posar de part durant un vespre. Ella va estar de guàrdia i va fer l’impossible per a que sobrevisquessin tots, tot sota la mirada dels familiars, mirada que reflectia una dura llei de vida, qui tiri endavant pel seu compte viuria i qui no, es quedaria enrere. Durant el voluntariat va estar molt pels gatets. Per part dels japonesos i la xinesa, per ventura el xoc va ser més gran i sempre van ser una mica més prudents amb els autòctons, a més de les dificultats per pronunciar l’anglès que tenien. Cal dir que els micronesis l’aprenen de petits i el dominen força bé. En general vam fer pinya i vam encaixar en la família. Al ser un grup heterogeni, l’engranatge es irregular, i s’ha de compensar com sigui, s’ha de pensar en el col·lectiu i no en l’individu. El nostre col·lectiu va funcionar bé i vam passar una estada meravellosa.

Una vegada conformat el grup, vam poder començar la tasca. Anàvem a una granja de cafè, que va resultar ser un jardinet amb una plantació familiar d’una espècie de cafè japonès. Aquest es venia com a producte exclusiu a botigues del Japó. Cal a dir que el país va ser japonès, alemany i nordamericà, i inclús espanyol! Es percep en les runes abandonades cada pas de les civilitzacions. L’etapa espanyola va deixar un mur (antiga protecció per insurreccions indígenes), i algunes esglésies entre altres coses, i es nota l’herència amb alguns noms, com Lola, Irene, Hermina, etc. Noms bíblics de l’etapa colonial, amb alguna modificació nordamericana.

A la petita plantació teníem la missió bàsica d’arreglar els baixos de les plantes, i compondre el terra, afegir adob, en definitiva tasques de jardineria. Curiosament quan portàvem unes dues o tres hores i s’acostava el migdia, s’acabava la jornada per ordre del propietari, que també acabava la seva, i tornàvem a casa a dinar i a sobreviure al calor migdianer. Això sempre que no caigués un ruixat tropical que impedia fer la comesa. Normalment plovia al vespre i al matí realitzàvem les feines sense contratemps. Per la tarda, al acabar la migdiada com feia tota la família, entreteníem als al·lots i els ajudàvem amb els deures.

(…)
Aquest text hauria de servir per a explicar el que jo entenc com a camp de treball. Existeix el viatjar, el conèixer gent, tant local com forana. Trobar costums noves, la solidaritat de col·laborar en un projecte, les ganes de fer alguna cosa diferent, i mil i una ocurrències més. Llavors el camp de treball, des del meu punt de vista, ha de ser un conglomerat de totes aquestes coses. Al cap i a la fi, un voluntariat d’aquest tipus ha de crear un record d’una experiència feta de manera altruista, que t’aporti tant o més que el que hagis aportat tu, ja sigui a Mallorca, a Islàndia o a Micronèsia. L’important és la gent implicada i gaudir del procés i del resultat de treballar en grup.

Joan Morey Rosselló 30/01/2016