Per Montserrat Vivó

El cap de setmana del 12 i 13 d’octubre vaig tenir el plaer d’assistir al Fòrum Internacional de Joventut en Solidaritat amb el Sàhara Occidental com a representant del grup local Midicat.

Han estat tres dies intensos plens d’aprenentatge, debats, creació de ponts internacionals de solidaritat i de trobades amb persones meravelloses. Però el que més vull destacar és tot el que he pogut viure i aprendre escoltant les diverses veus de la joventut sahrauí.

El que més m’ha inspirat i encoratjat és veure que moltes de les persones al capdavant del moviment són dones joves, ja sigui de la diàspora, dels camps de refugiats de Tindouf o del territori ocupat. Realment, tot el que es podia fer era escoltar-les i aprendre d’elles.

Després d’aquests dies, em quedo amb molta informació, converses informals , noves amistats i debats, però una de les coses que va dir una de les dones sahrauís (malauradament no recordo el seu nom) durant un taller és una de les coses que sento la necessitat d’expressar. En efecte, el Sàhara Occidental és un exemple de resistència, però un cop més s’aborda des d’una perspectiva colonial. No hi ha espai per a la humanitat o l’emocionalitat, i és necessari construir espais per parlar de la violència i el trauma.

El poble sahrauí té dret a la seva terra, dret a un futur, i dret a la salut. La joventut sahrauí té el dret de poder treballar en allò que ha estudiat; estan increïblement preparats, però aquesta situació i la ceguesa internacional els deixa en una situació de desesperança, atur i frustració. Sí, són un exemple de resistència, però el més important és que també són humans, i no tenir el dret a flaquejar o fallar per mantenir el seu poble viu és una càrrega massa gran per a qualsevol persona.

Justícia per al Sàhara Occidental.