(Redacció SCI-Cat.) Aquest divendres 16 de març, a la seu de l’SCI- Catalunya, amb la mà de Montse i Carme de l’Associació d’Amistat amb el Poble de Guatemala (AAPG), ens vàrem apropar a la realitat guatemalenca. Totes dues noies han estat brigadistes a aquest petit país de centreamèrica i ara es dediquen a fer xerrades de sensibilització per Catalunya amb l’AAPG.

Guatemala, com altres països de centre i sud Amèrica, encara pateix les conseqüències de la colonització Europea, així com d’una guerra civil que va fer aflorar el racisme sobretot cap als indígenes. A això se li suma, uns acords de Pau firmats l’any 1996, que tot i abolir les guerrilles, no han fet que la societat d’apeu torni a aconseguir unes terres expropiades indiscriminadament per l’exèrcit i l’Estat. A més, recentment s’ha aprovat l’Área de Libre Comercio de las Américas (ALCA) i el Plan Puebla Panamà (PPP), que han produït més desastres ecològics i humans al país, fruit d’aquesta obertura definitiva al capitalisme feroç.

Per això, des de diferents organitzacions d’acompanyament polític
internacional es dona suport als moviments revolucionaris i populars
que ja lluitaven contra la dictadura militar i que avui continuen
combatent per fer que s’acompleixin els Acords de Pau. Totes dues
conferenciants destacaven que els guatemalencs són una societat
lluitadora, valenta, i que “tenen un sentit de l’humor entranyable,
negre, molt divertit”, precisament “aquest tarannà i la seva esperança
en un futur més just els permet mantenir-se en peu contra els
interessos dels militars i de la gran potència nord-americana ”, afirma
Carme.

Montse fa unes setmanes que ha tornat de fer
acompanyament polític al departament del Quiché, al municipi de Nebaj.
Allà un grup de famílies varen ocupar una finca propietat del govern,
gràcies a l’assessorament del CUC (Comité de Unidad Campesina),
un d’aquests grups guatemalencs en resistència que amb els Acords de
Pau va acceptar deixar les armes. Actualment a la finca hi viuen 300
famílies, compartint el terreny amb un estancament de militars,
suportant la pressió que aquest fet comporta. La comunitat viu en xampas,
vivendes construïdes amb materials bàsics com fusta o rames i sense
infrastructura, electricitat ni aigua. A aquesta comunitat hi viuen més
dones, ja que moltes d’elles són viudes o s’han separat dels seus
marits perquè ells han hagut d’immigrar.

La feina de
l’acompanyant per a Montse és senzilla però requereix una gran
implicació, hi ha una solidaritat mútua entre cooperant i comunitat per
a lluitar contra el
neoliberalisme. Montse afirma: “has de conviure amb ells, formar part
de la vida diària: anar a buscar llenya, ajudar a construir xampas,
netejar roba, jugar amb els nens, etc.” Montse va organitzar un grup de
dones per a treballar i parlar sobre diferents qüestions de gènere. “La
meva idea només era crea un diàleg, intercanviar diferents punts de
vista sobre la realitat de la dona al seu país i al meu, em sento
satisfeta del treball fet”, comenta Montse.

Un obstacle amb el
que es va trobar Montse en arribar a la comunitat va ser la dificultat
per fer de mediadora entre els militars i les famílies. “Al principi
l’exèrcit no volia parlar en mi perquè no era guatemalenca i, encara
que no m’ho deien era palpable, el fet que fos una dona no tenia
credibilitat”. Però d’altra banda, Montse destaca que va ser una
experiència vital molt enriquidora i que a la comunitat li va ser de
gran utilitat la seva ajuda.