Per Poldi Galmes López. 22 anys. Nascut a Catalunya. Graduat en psicologia per la UAB. Inquiet, però amant de la pau i tranquil·litat. Íntegre, però somiatruites diürn. Viatger, marcat per la nostàlgia de les llars compartides.
Una de les coses que tenia més clares i que em feien més llàstima a l’hora d’haver de tornar a Catalunya era el fet de saber que tot i ensenyar centenars de fotografies i explicar mil històries, no seria capaç de transmetre tot el que, el fet de viure a Mutur (Sri Lanka) durant 6 mesos, ha significat per mi.
Un dels motius que personalment em van impulsar a realitzar un voluntariat internacional va ser aprendre a viure i conviure en una comunitat d’una cultura i religió ben allunyades dels estàndards occidentals, on poder desenvolupar una percepció dels països del primer món amb més perspectiva i qüestionar-ne de nou els seus valors i els meus propis.
Sri Lanka és un país situat al sud de l’Índia en ple oceà índic amb una superfície no superior a uns 65 mil km2 (el doble de Catalunya) i amb uns 20 milions d’habitants. Però el més característic i el que segurament forma part del seu major atractiu turístic és la seva multiculturalitat. El budisme és la religió predominant, però també hi conviuen hindús, musulmans i cristians. Tenen també dues llengües oficials, el tàmil i el singalès, sent també l’anglès de gran rellevància al país.
El conflicte per una disputa territorial que va desencadenar en una guerra civil d’uns 30 anys va deixar l’illa profundament afectada, amb desenes de milers de persones assassinades tant pel bàndol rebel (els autoanomenats Tigers) com per l’exèrcit, amb una economia insostenible (tot i disposar dels recursos naturals suficients com per haver esdevingut la primera potència sud-est-asiàtica) i una societat dividida.
Teòricament, i segons se m’havia informat, la meva funció principal a Mutur (un poble costaner en una àrea rural) havia de ser de desarmament i promoció de la pau. Però un cop hi vaig arribar, em va sorprendre trobar-me amb una comunitat pacífica i infinitament respectuosa. La guerra civil va ser tan cruenta, que un cop acabada, l’únic que buscava la gent era reunificar-se amb les famílies i desitjar que un futur més pròsper pogués retornar la felicitat a la seva comunitat.
Si hagués de resumir Sri Lanka en una sola paraula, em sembla que la més adequada seria “diversitat”. És una paraula arriscada d’utilitzar, ja que és fàcil caure en l’obvietat que tot et sembla nou i diferent quan es viatja per primera vegada a un país asiàtic. Però sense cap mena de dubte aquest país se l’ha ben merescuda. No només per la varietat de religions (i els seus corresponents costums) sinó també per tota l’herència colonial dels portuguesos, holandesos i anglesos (sobretot aquests darrers), però sobretot, per la seva gent.
Al llarg de la meva estada he pogut conèixer i conviure amb gent de diferents ciutats del país, de diferents religions i diferents nivells socioeconòmics. Les seves diferents personalitats feien de cadascun d’ells tot un món per entendre i descobrir, a la vegada que em sentia acollit i abraçat per la seva immensa hospitalitat.
A Mutur vivia al Peace Center, una casa ben gran amb un gran menjador on als matins s’hi realitzaven classes per a nens i nenes amb necessitats especials. La casa estava situada al ben mig de l’àrea coneguda com el “rice mill”, antigament un terreny dedicat al cultiu d’arròs, però que després del tsunami del 2004 va ser utilitzat perquè les ONGs poguessin construir cases per a les famílies més afectades i desfavorides.
Encara recordo el primer dia que vaig arribar al Peace Center i la recepció i benvinguda que em va donar el Buhari, el coordinador. Un home alt i d’avançada edat però d’esperit ben juvenil, molt al dia de l’actualitat internacional i amb una llarga experiència amb voluntaris. El seu rol era trobar la posició i funció que millor s’adaptés a cada voluntari a partir de les seves qualitats i habilitats.
La meva idea era intentar incentivar una cultura basada en la pau mitjançant dinàmiques de grup i d’altres activitats però, com ja he comentat, la multietnicitat de la comunitat deixava entreveure que ja no era una necessitat prioritària. En canvi, donar classes d’anglès parlat sí que ho era, ja que, tot i haver rebut una forta inversió lingüística anglesa en el seu moment, la majoria dels habitants són capaços d’entendre i pronunciar correctament la majoria de paraules però com que no és una zona gaire turística presenten severes dificultats per mantenir una conversa bàsica en anglès.
Així va ser com vaig començar el meu voluntariat complementant unes classes d’anglès que l’organització que m’acollia ja estava duent a terme amb estudiants preuniversitaris. La gramàtica la impartia un professor local amb més profunditat, el meu rol era posar en pràctica aquest aprenentatge amb activitats que comportessin una major capacitat d’improvisació. Juntament amb les altres voluntàries, intentàvem trobar jocs o dinàmiques de grup amb les que poguéssim motivar als estudiants a parlar entre ells. Alguns dies de la setmana també anava a l’escola singalesa (on a Mutur, un poblat predominantment musulmà, els singalesos són minoria). Era una escola petita, amb pocs alumnes per classe, la gran part d’ells provinents de famílies humils de nivell socioeconòmic més aviat baix. A la segona o tercera setmana també vaig començar a impartir classes de Taekwondo per a adults. Les van rebre amb moltes ganes i interès, ja que les arts marcials són poc conegudes i practicades a Sri Lanka.
Tot plegat em mantenia ocupat durant tota la setmana. Durant les meves estones lliures em dedicava a millorar algun aspecte de la casa on vivíem. En si, el mateix Peace Center havia crescut amb les petites reformes que havien anat fent els voluntaris que s’hi havien allotjat. Jo no hi entenia gaire de fontaneria o electricitat, però vaig trobar que potser sí que podria col·laborar amb el jardí abandonat que hi havia al pati de darrera la casa. Amb l’ajut de la Shiro (la noia local que vivia amb nosaltres) i d’alguns voluntaris, vam dedicar-hi moltes hores per acabar deixant un petit jardí botànic preciós que serviria d’entrada per als nens de l’escola de necessitats especials. Amb alguns voluntaris també vam iniciar projectes més ambiciosos, com una campanya dedicada a netejar els plàstics dels carrers (un greu problema en tot el país) o una campanya de donatius per ajudar a l’escola dels nens amb necessitats especials.
De Sri Lanka no només m’ha marcat l’experiència que de per si es viu quan es realitza un voluntariat. M’emporto els records dels diferents sabors dels curries que hi posen a l’arròs, contemplar els centenars de flors exòtiques, caminar sempre i a tot arreu amb xancletes o descalç, tenir les cames amenaçades pels mosquits les 24 hores, viure els festivals de les diferents religions, intentar aprendre els seus idiomes, viatjar amb el transport públic allà on fos, suar amb la calor que mai acaba, beure el mateix te però amb gustos diferents, banyar-se al mar de l’oceà índic, i un llarg etcètera d’experiències que han donat de si en només 6 mesos.
Però els millors records no els he viscut jo, no els he trobat jo. Me’ls han regalat la gent local. Elles m’han obert casa seva, on m’hi han alimentat amb els millors plats. M’han entregat el seu cor amb la seva hospitalitat, alegria i respecte. M’han abraçat amb la seva religió, ensenyant-me una espiritualitat i integritat que em despertava la més digna admiració. Amb totes elles, he tingut temps de conversar sobre milers de temes. Hem rigut plegades, hem compartit penes, ens hem enamorat, hem tingut alguna que altra mal interpretació pel xoc cultural, però sempre ens hem acabat entenent. Ens hem entès i enamorat, perquè hem sabut comprendre i respectar-nos mútuament.
I un cop a casa (la de Catalunya), se’m fa difícil no qüestionar-me si, després de tot el que m’han donat, jo hi he aportat tot el que podria haver aportat. El moviment del voluntariat té molt poder per realitzar grans canvis en petites comunitats. Però sempre que aquests canvis estiguin ben coordinats, i tots actuïn com a grup. A nivell individual sé que he pogut ajudar a molta gent, però com hauria sigut aquesta col·laboració si hagués estat a nivell comunitari? En comptes de ser jo i uns pocs voluntaris internacionals més, haguérem sigut un grup ben establert i organitzat per lluitar per un objectiu més ambiciós, o senzillament, un objectiu que beneficiés a un nombre més ampli de persones? El voluntariat és el servei de les persones, per a les persones. Servim per a un futur més pròsper, per fer del món un conjunt de comunitats més igualitari. Cal obrir fronteres, però sobretot, obrir visió.
True Love is born form understanding
-Peace Center-