Després d’un trajecte en cotxe, de Brussel·les a Vorselaar, on el coordinador ens parlava d’històries de terror belgues que havien passat en els boscos que ens voltaven (nens desapareguts, assassins despietats) –i jo que em pensava que el primer tema de conversa giraria al voltant de Tintin– vam arribar a una casa en obres. Allà passaríem les dues setmanes que duraria el camp de treball. Tot estava a punt per rebre’ns: menjar, cervesa, guitarres, coixins, danses improvisades… Hi havia tant de caliu, que de seguida em vaig sentir envoltada d’amics i amigues. A més, vam decidir començar-nos a conèixer de la meva manera preferida: el joc. Quan comences jugant s’esborren totes les timideses i barreres d’adults, i de seguida es creen vincles. Vincles que encara no s’han trencat. Cal tenir en compte que hi havia voluntaris i voluntàries d’edats i trajectòries vitals molt diverses, tant locals com d’altres llocs del món: una parella de Taiwan, una noia hungaresa aficionada a la dansa tradicional, tres actors nordamericans que fugien de Trump (dit i repetit per ells moltes vegades), una noia turca, tres espanyols… I què hi anàvem a fer, tota aquesta colla, a allà? Doncs a muntar un festival de folk, els beneficis econòmics del qual anirien, en gran mesura, a organitzacions de caràcter mediambiental i feminista.
Els novells en aquesta feina, com jo, no en teníem ni idea de què comportava alçar des de zero totes les infraestructures necessàries perquè un festival prengués vida. I els ja veterans i veteranes ens miraven amb una cara de “no sabeu pas el que us espera” que ens feia agafar calfreds entre riallades. El primer dia de treball vam començar a les 7 del matí (com tota la resta), i no vam parar de carregar pesos d’una banda a l’altra (igual que els quatre dies que el van seguir). Les fustes que feien de terra. Els pals de les tendes. Les lones que després s’havien de lligar entre elles. Alçar les columnes dels embalats (tots estirant a l’hora com si fóssim la tripulació d’un vaixell). I un llarg etcètera que queia sobre les nostres esquenes, cames, braços, caps o el que sigui que l’enginy de cadascú aportés per fer el treball una mica més fàcil. Tot i el cansament, no em podia pas imaginar un lloc millor on estar, ni un treball més bonic per fer. Sobretot per la gent. Sobretot per la il·lusió que ens movia a totes. I les ganes de veure-ho acabat. I de poder gaudir dels concerts. I la pinya. L’animar-nos els uns als altres. Les converses que no deixàvem de tenir entre descans i descans. I les bromes que ens gastàvem. Mai m’hauria imaginat que moure uns 20 lavabos públics entre quatre persones podia ser tant divertit. A més, dinàvem, sopàvem, vivíem sempre junts. Vaja, que érem una família –amb tot el sentit d’aquesta paraula. I quan tots els escenaris van ser muntats, les taules del bar preparades, els gots netejats… Ens van fer un taller de com servir cervesa (cosa molt important entre els belgues). Va ser el primer regal per la feina ben feta. El segon, que es va fer sentir com si de cop algú hagués encès un altre foc d’energia positiva i bon rotllo, va arribar quan, en començar el festival, vam veure que tot havia cobrat vida; que hi havia molta molta gent acampada, nens anant d’una banda a l’altra, joves prenent el sol, jugant, o fent cua per anar als escenaris… La sensació de…: i això ho hem construït nosaltres, ens feia brillar.
Els tres dies següents van ser molt diferents del que havíem viscut fins llavors. Ens anàvem a banyar al riu, i després, refrescades i descansades, ballàvem en tots els concerts fins que s’acabaven, per allà a les 3 de matinada. Inevitablement, però, de la mateixa manera que s’acabaven els concerts, finalment, el que es va acabar acabant va ser el festival. Estàvem –quasi literalment– morts i mortes. I tocava desmuntar. Tot i que la força de la gravetat ens ajudava a plegar certes coses, van ser els moments més durs del camp de treball, ja que molts dels voluntaris locals que ens havien ajudat abans, no es quedaven a desmuntar i, a més, treballàvem amb tot el son acumulat dels tres dies de festival i el cansament de portar una setmana i mitja dormint a terra i treballant de valent. Però, amb l’equipàs que havíem format, ho vam aconseguir –no podia ser d’altra manera. I ens esperava un dia de descans sencer amanit amb una barbacoa (amb delícies pels vegetarians, també). I després, ens en vam anar tots de viatge a descobrir algunes de les ciutats del nord de Bèlgica i… És molt difícil escriure fins a quin punt vam arribar a connectar tots i totes les voluntàries. I fins a quin punt estàvem agraïdes que la casualitat ens hagués portat a conèixer-nos. I a treballar juntes! Encara seguim en contacte, i ens trobem a faltar. I això és una de les millors excuses per posar-nos a rodar mon –visitant-nos! Alguns i algunes ja ho hem fet.
Participar en aquest camp de treball, ha estat una experiència genial! I crec que aquesta és una de les forces i màgies d’implicar-se en voluntariats –entregar-se generosament per tirar endavant, amb altres persones, un projecte; acaba enriquint la vida des de moltes dimensions.