Segons la NASA, 2014 ha estat l’any més calent de la història de la humanitat. Per això podíem anar a la platja al novembre, hem tingut un juny i juliol ben estranys i problemes amb l’agricultura arreu d’Europa. Però no sembla que ens n’haguem preocupat gaire. O això deixen entreveure els resultats de les ultimes negociacions de les Nacions Unides, on es reuneixen delegats de tots els països per arribar a un acord de reducció d’emissions d’efecte hivernacle.
Què ha passat, doncs, a Lima? Que s’ha arribat a un acord (és clar, cada any s’arriba a un acord). I aquest és molt poc ambiciós i deixa molts temes importants sense resoldre. Lima se suposa que ha de ser un pas molt important cap a la COP21 que se celebrarà aquest 2015 a París. D’aquí ha de sortir un acord com va ser en el seu moment el protocol de Kyoto: que redueixi les emissions de gasos de efecte hivernacle de manera vinculant a tot el món.
Però la COP de Lima ha deixat moltes coses per resoldre sobre la taula. Se suposa que els països faran ‘contribucions’ de quant i com reduiran les seves emissions, però el document no especifica qui ho ha de fer, ni hi ha cap obligació legal de fer-ho. Tampoc aquestes seran revisades per veure si realment estem aconseguint reduir les emissions a un nivell que no sigui perillós per el planeta, ni es parla de com els països desenvolupats ajudaran amb finançament als països en desenvolupament a dur a terme aquesta tasca.
Aquests i molts altres detalls només demostren una cosa: que els que ens governen, la elit política i financera, no està a l’altura de les demandes de la societat civil. El 2014 també ha estat un any calent pel que fa a mobilització social per demanar respostes immediates contra el canvi climàtic, i milions de persones es manifestaven al desembre arreu del planeta amb aquesta idea. Les respostes locals sorgeixen arreu: des de grups universitaris que demanen que les seves institucions deixin d’invertir en energies fòssils, cooperatives energètiques, moviments en contra la privatització dels recursos, cooperatives alimentàries i horts urbans, i una creixent conscienciació social que tendeix a allò públic i local.
El que està clar és que si no hi ha respostes des de dalt, les haurem de fer des de baix. I som els i les joves qui patirem més les conseqüències del canvi climàtic. Nosaltres veurem el planeta escalfar-se, els mars pujar, les precipitacions i ecosistemes canviar. I, en canvi, degut a la taxa de descompte utilitzada en l’economia actual, deixar qualsevol acció pel futur és més barat, fent que el nostre futur valgui zero. La veu de la joventut té, doncs, un punt moral, ja que se’ns està obviant a nosaltres i al nostre futur cada vegada que es posposa l’acció contra el canvi climàtic.
És per això que organitzar-nos i treballar a nivell local és tant important. Perquè treballem pel nostre futur, pel futur del planeta, i perquè decidim no esperar que siguin els nostres governants els qui es posin d’acord per fer-ho.