Per Marta Carol
A mitjans de setembre i en plena lluna creixent, ens reuníem al petit poble de Humilsâni, a la regió d’Hercegovina, per iniciar el training en permacultura social, com a continuació del projecte “Permaculture as a Path to Peace” impulsat per Gaia Kosovo SCI.
Des del primer moment de posar els peus a la granja de permacultura Ekodizajn “Nešto Više”, que ens acolliria durant els set dies de la nostra estada, vaig entendre que aquell paratge seria l’idoni per cultivar i compartir aprenentatges, vincles, petits somnis i projectes. M’acompanyava el Pierre, voluntari ESC a la granja des de principis de juliol. Arribàvem de fosc i tota la resta de companyes vingudes d’arreu –especialment de territoris de l’antiga Iugoslàvia- ja ens esperaven al voltant de la taula situada fora el pati. Poc intuíem llavors, tota la vida que deixaríem impregnada en aquell tros de fusta.
L’endemà al matí començàvem la formació, i com comptagotes van anar apareixent totes aquelles persones que serien part fonamental dels nostres dies i que ens acompanyarien al llarg de la formació. Des de la nostra facilitadora, la Barbara Scheltus, que venia juntament amb el seu fill adolescent des d’una petita regió de Croàcia on comparteix el seu projecte de permacultura Bogata Šuma, a la Sanja, la Zeljka, el Muhamed i el Maid que procuren que la granja sigui, dia a dia, més diversa, sostenible i plena de vida.
A través del Looby Macnamara’s Design Web la nostra finalitat al llarg de la setmana seria la de crear un disseny personal sobre un aspecte de la nostra vida que ens agradaria incorporar o millorar, així com dur a terme un disseny grupal que contribuís a generar un món més pacífic. És a dir, si la permacultura consisteix a dissenyar a través de la natura, observant les seves funcions, patrons, connexions i sistemes, nosaltres agafaríem els fonaments i coneixements que aquesta ens aporta, i els traslladaríem al disseny personal i comunitari.
Començàvem el dia amb el morning circle, on conjuntament, despertàvem el cos, compartíem aprenentatges i rescatàvem moments del dia anterior. Després d’aquest agrair, pair i valorar seguíem la jornada amb una sessió més teòrica –sempre que podíem a l’aire lliure- per tal de familiaritzar-nos i anar aprofundint en els diferents anchore points de la xarxa circular que més tard començaríem a implementar a través dels nostres dissenys. Al migdia, ens esperava el dinar que ens preparaven minuciosament, fet sempre amb productes de la granja o de l’entorn local, així com la resta d’àpats que teníem la sort de tastar i gaudir dia a dia. Ben dinat, arribava l’estona de descansar, xerrar tranquil·lament, construir jocs i engrescar-nos col·lectivament. A principis de la tarda ens hi tornàvem a posar però de forma més pràctica, i on ens enfocàvem, majoritàriament, al treball per grups per tal de retenir i significar els aprenentatges del matí. Tot i que a mitja tarda ja tancàvem la formació, enmig de jocs, converses i sobretaules, el procés d’aprenentatge mai s’aturava i la permacultura sempre hi era ben present.
També, vam tenir l’oportunitat de conèixer la història, la forma de treballar, i la biodiversitat d’espècies animals i vegetals presents a la granja, l’entorn, així com visitar iniciatives locals i sostenibles de la ciutat de Mostar. Aquests projectes de caràcter social, artístic i comunitari treballen col·laborativament amb Nešto Više, com ara el centre “Los Rosales” de caràcter sociocultural i ocupacional per infants i joves amb diversitats funcionals, o bé la “Mostar Rock School”, entitat referent pels joves del territori que es volen introduir i formar musicalment a través de metodologies significatives d’aprenentatge.
Ens acomiadàvem de l’espai i les unes de les altres, amb el fort convenciment que durant aquells set dies no tan sols havíem après a confiar en el procés, a posar en pràctica l’escolta plena i profunda, a observar i encuriosir-nos per tot allò que ens envolta, i a comprometre’ns activament, sinó que havia començat la sembra d’unes llavors fortes, coherents i compartides, que quan arrelessin, fessin flor i fruit, podríem repartir i escampar-les arreu, i sempre més tindrien memòria.