A Çivril l'orador del poble per megàfon ens crida a tots/tes els carrers en suport. Per whatts app (en imatges) veiem com l'oratòria i el sofisma religiós aconsegueixen moure els/les turcs/ques. Nosaltres ens quedem a casa, quina ràbia no poder fer res. Ara els seus arguments canvien una mica: “resant tampoc s'aconsegueix res, i nosaltres estem en contra del nostre president turc”. “Teniu raó”, els dic, “però això serveix per expressar suport els qui s'hi deixen la pell”. Em donen la raó, ells estan preocupats però ara ho dic jo repetint-ho: “Què podem fer”? Esperar! Creure en una solució malgrat ens desagradi o, com a se't (gràcies a la vida) ens sigui favorable. L'orador del poble torna a recitar en àrab, és la 6a vegada, a Çivril no havia passat mai; les oracions ara són de dol, hi ha hagut morts. Són quarts de 4 i llegeixo un “whatts” d'una estimada amiga turca a qui intento fer somriure i riure el camp de treball on participo com a voluntari. Som 13, els tres de la Península Ibèrica i els 10 amics/gues, nois i noies d'entre 13 i 18 anys. Dilay diu: “Una amiga és a Ankara…, una bomba…, estic molt espentada…, la bomba ha explotat molt a prop d'on viu…, una altra acaba d'explotar…, no vull viure en aquest país…, ploraré, ploro, estic molt nerviosa i desesperada…, no em queden paraules…,tant de bo hagués nascut al lloc d’on vens, Oscar.»
Aquestes paraules formaran part dels meus pitjors malsons i records. Sang de Déu! M'agradaria poder-la tornar a fer somriure i riure, com a tots els altres. M'ha costat 5 dies veure'ls feliços/ces però no marxaré fins tornar-ho a aconseguir.
(La fotografia va ser feta el Divendres 15 de juliol a l’Ajuntament amb l’alcalde de Çivril.)
Per Òscar de León