Per Rut Ricart

Un cop finalitzat el meu voluntariat a Kandy (Sri Lanka) on he estat durant dos mesos, no sé com començar a fer un resum de l’experiència. La veritat és que abans de començar no podia ni imaginar-me tot el que m’aportaria aquesta experiència, començant per tota la gent que he conegut, amb qui he compartit i amb qui he après.

Durant els dos mesos que he estat a Sri Lanka, he col•laborat en un projecte de la Mare Teresa de Calcuta, que es diu “Daya Niwasa” (jo no sóc religiosa i en cap moment m’he sentit estranya entre les monges ni les professores). És un orfenat on hi ha més de 60 nenes amb diferents tipus de discapacitats, i la meva “feina” consistia en ajudar a les professores a fer les classes, preparar les activitats i dur-les a terme durant el matí, i un cop finalitzades les classes, ajudar a les nenes que no podien a dinar. Personalment, mai havia treballat amb persones discapacitades i no ha sigut cap problema per a mi, sempre que es vagi amb els ulls oberts i preguntant tot allò que no saps, pots anar a tot arreu.

Òbviament les condicions d’un orfenat d’aquestes caracterísitiques a Sri Lanka impressionen, al principi, però al cap d’una setmana et trobes movent-te per les classes com si portéssis molt de temps allà. T’aprens els noms de totes les nenes (que et semblaven impossibles de recordar) i saps què és el que necessita cadascuna. Per mi ha estat una experiència única, que m’ha ensenyat moltíssimes coses a nivell personal. Diuen que Sri Lanka és el país dels somriures, i crec que és totalment veritat. Cadascuna de les nenes que he vist estava sempre feliç, somrient i agraint tot allò que feies per elles. I això és una lliçó de vida importantíssima, és una de les moltes coses que he après a Sri Lanka.

L’experiència del voluntariat, però, no és només el lloc on col•labores, sinò també el lloc on vius, les persones amb qui comparteixes les experiències i tot el que fas en el nou país on et trobes. A Sri Lanka vaig compartir els dos mesos amb molts voluntaris de molts llocs del món diferents, i a la casa on estàvem hi havia una persona local (la Krishanthi) que ens ajudava en tot el que calia, a part de cuinar i ensenyar-nos com cuinar els plats típics d’Sri Lanka. A més, també he estat amb totes les persones implicades en l’SCI Sri Lanka que en tot moment ens han recomanat què fer els caps de setmana, com moure’ns pel país, quines coses no havíem de fer i ens han ensenyat a parlar una mica el seu idioma.

Durant les estones lliures a les tardes hem visitat la ciutat de Kandy, hem fet sessions de yoga, hem cuinat, hem rigut, hem mirat pel•lícules i hem compartit moltíssim. Hem trobat llocs que sempre seran especials per a nosaltres i hem passat moltes aventures de tot tipus. Les despedides sempre són dures, i tant a l’orfenat com a la casa ens va costar dir-nos adéu. Als dos llocs he fet amics, que sé que seran per sempre, igual que totes les experiències i records que m’enduc.