En motiu del 35 aniversari de l’SCI a Catalunya, he tret la pols dels records i dels àlbums de fotos. No cal que entrem en el perillós tema de les matemàtiques, ni que ens posem a cantar amb en Serrat quants anys fa que tenim vint anys… el que està clar, és que ni tenim l’ànima morta, i que ens sentim bullir la sang! Som una colla de jovenalla, que vàrem participar d’aquest magnífic projecte. I que arrel d’aquesta fantàstica coincidència, ens anem retrobant periòdicament: calçotades, excursions… Hi ha algunes èpoques en que, per temes de salut o per altres qüestions, les trobades són més espaiades. Però això no ens amoïna, perquè ens comuniquem per fum…vull dir que el nostre grup de watsapp -otramente dicho” INSERSCI, per la joventut dels seus components- treu fum durant tot l’any. Hi ha èpoques i per diferents motius que està a tocar d’incendiar-ne -preparació de festes sorpresa d’aniversari, organització de caps de setmana, de caminades, de calçotades, èpoques electorals i de referèndums… Les opinions són “tuticolori”. El que ens uneix és la gran amistat, el compartir uns sentiments de solidaritat, el desig de pau, i unes ganes incommensurables de “hacer cosas”… I una passió desaforada per les “fiestas y festejos”, que era crec recordar un dels grups de treball més actius a la nostra època de les “viejas glorias”. I per damunt de tot, un gran respecte per la pluralitat i un gran sentit de l’humor.
Ens uneixen els records compartits, les batalles que recordem quan tenim ocasió de retrobar-nos a la vora del foc, o sense foc, tornar a explicar els mateixos acudits, cadascú els seus… que sempre ens fan tanta gràcia! No tinc clar si riem perquè són graciosos els acudits, o és que la memòria ens juga males passades, i ens pensem que el sentim per primer cop. Tot això per pena dels nouvinguts, que han de suportar les explicacions de les mateixes batalletes una i una altra vegada. Som com nens!. Les rememorem perquè ens porten a moments feliços viscuts, conviscuts. Perquè ens sentim orgullosos d’haver participat en la creació i funcionament de l’SCI.
Una de les batalles per excel·lència, i en majúscules, que donaria peu a moltes vetllades a la vora del foc, és la campanya internacional que vàrem organitzar l’SCI en solidaritat amb Namíbia. Això passava a la primavera de l’any 1988, quan Namíbia era encara la darrera colònia africana de resultes de l’època colonial. I era colònia, justament o millor dit injustament , ni més ni menys que de la Sud-àfrica de l’Apartheit. Si ja vam conèixer com el govern racista tractava a la seva pròpia població, imaginem el tracte vexatori cap a la població de Namíbia.
La campanya tenia com a objectiu denunciar la situació de colonialisme indigne que patia Namíbia, recolzar la SWAPO, el moviment d’alliberament, i denunciar la passivitat dels governs d’arreu del món i de les institucions internacionals suposadament garants dels drets humans. Per a organitzar la campanya, repartida arreu d’Europa, es va organitzar un seminari de l’SCI a Estrasburg, al Consell d’Europa. Cada un dels grups locals va enviar-hi representants. I tots junts, durant no recordo quants dies, vàrem definir la campanya. De retorn als respectius països, cadascú es va encarregar de transmetre la informació, la il·lusió i el compromís de tot el que es va coure a l’olla del seminari, i vàrem posar fil a l’agulla. A Catalunya, com no podia ser d’altra manera, ens vàrem engrescar i entusiasmar de valent i la vàrem fer grossa!
L’eix aglutinador era un camió militar de fabricació alemanya, un Unimog, que a Sudàfrica utilitzaven els militars per a reprimir la població entre d’altres finalitats. Com a gest simbòlic, la campanya consistia en que l’Unimog recorregués els diferents punts per on hi hauria actes de la campanya. Aquest camió al final de la campanya s’acabava transformant en ambulància i s’enviaria a un camp de refugiats víctimes de la política colonialista i repressora de Sudàfrica. Amb tot el simbolisme de transformar una eina de repressió, en una eina de sanació.
Com molt bé podeu imaginar, aquella campanya va ser una escola per a tothom que hi participà, i per a tothom que d’alguna manera rebé la informació i va participar en les activitats organitzades. Escola de política internacional, de gestió i, perquè no dir-ho també, de capacitat d’improvisació. Perquè foren múltiples els entrebancs i les incidències que es van haver de trampejar. Amb aquella alegria fruit de la il·lusió i de la inconsciència de la joventut, “divino tesoro”. Perquè aquella frase és ben certa: Ho vam fer perquè ningú ens havia dit que era impossible.
Anècdotes per parar un tren, per riure molt: nervis, molts dies i moltes nits de reunions. Corredisses, entrevistes, hores enganxats al telèfon. Redactar cartes, escrits, notes de premsa. Contactar amb mitjans de comunicació. Amb entitats col·laboradores. Moltes xerrades i actes diversos en espais també diversos. Activitats múltiples, en moltes poblacions. Recórrer el país, de vegades en cotxe, en tren…o inclús de copilot del voluntari alemany que conduïa l’Unimog, que tot sovint no podia evitar que se li escapés el típic “chaise”, especialment en mig del trànsit de Barcelona.
Perquè l’SCI és, per davant de tot, una escola de persones. Només cal fixar-se en les grans persones amb les que dia rere dia compartim fum al Watsapp. Tots i totes ens sentim orgulloses de ser deixebles i creadors d’aquest espai de trobada, de treball en favor de la pau i d’entesa internacional. I penso que en Pierre Ceresole podria estar molt, molt orgullós de la seva creació, quan després de la brutal Primera Guerra Mundial, va reunir a Verdú, a França, una de les poblacions més castigades per la guerra, un grupet de joves il·lusionats de tot el món, amb l’objectiu que ajudessin en la reconstrucció del poble. Amb la gran esperança que la convivència entre persones de tot el món pot ser un camí per a educar per la pau i la convivència, i evitat així que es repetís una calamitat tan gran. No tothom a Verdú ho va entendre, ja que entre els participants a aquell primer camp de treball, també hi havia alemanys, i la ferida de la guerra era massa recent. Però aquella fou la llavor d’aquest gran fruit, que és l’SCI. El grup Català celebra enguany 35 anys de feina, il·lusió i valentia. Que per molts anys l’SCI segueixi treballant, festejant i engrescant a tants i tants joves, i a no tant joves. PER MOLTS ANYS SCI!!!!