Quan arribes a qualsevol país, sempre existeix la famosa barrera idiomàtica, però depèn d’un entendre-la com a barrera. El primer dia que vaig arribar a l’escola vaig veure molt clar que l’anglès, tot i ser ex colònia britànica Sri Lanka, no tenia massa pes entre els alumnes i que si volia arribar a ells i que el projecte tingués èxit, havia d’aprendre la seva llengua materna, el singalès, per tal de poder ensenyar-los la meva proposta educativa. I així va ser, vaig estudiar per poder aprendre-la, per tal d’aconseguir fer significatiu i productiu el projecte educatiu pels nens i nenes de la Blue Rose.
Sóc un mestre d’Educació Física i Psicomotricista que treballa en una escola d’Educació Primària i Infantil a la localitat de Figueres, a Catalunya. La meva experiència desenvolupant projectes educatius internacionals, neix fa uns anys enrere al Marroc, continua al Senegal, amb l’agermanament de l’escola on treballo i una escola d’un poble d’aquest país i finalment a Sri Lanka. Haver pogut conèixer i aprendre de la comunitat educativa de la Blue Rose és quelcom molt gran, important i significatiu per a mi. Diferents metodologies, valors i emocions per ajudar a fer que els nens i nenes d’aquesta escola puguin ser autònoms i tenir cabuda en aquesta societat cada vegada més competent, és el principal objectiu que té aquesta gran institució acadèmica.
La Blue Rose Special School és un centre de formació educatiu de dia per als nens i nenes amb certes discapacitats mentals i físiques situat a Kandy, Sri Lanka. Aquests nens i nenes tenen qualitats especials que difícilment trobem en els éssers humans. En altres paraules, són especials. La Blue Rose simbolitza aquests nens i nenes que han de ser considerats com a diferents, a que tinguin els mateixos drets que la resta, respecte i afecte que es mereixen de tota la comunitat social.
El contingut del projecte educatiu desenvolupat va ser la creació del moviment a través de les emocions, dins l’àrea de psicomotricitat de la qual en sóc especialista, mitjançant una metodologia de treball que es duu a terme a la meva escola, l’Anicet de Pagès i de Puig. Aquesta metodologia té com a eix vertebral les emocions, desenvolupades juntament amb les relacions interpersonals amb el moviment com a finalitat i mitjà. Durant la meva estada també vaig tenir la sort de poder realitzar totes les classes d’educació física a partir del joc. Practicàvem les habilitats motrius bàsiques amb el joc com a eix vertebral, per tal d’anar assolint-les. Aquesta especialitat va ser un més a més, que vaig poder experimentar amb nens i nenes d’educació especial.
Tanmateix, vaig fer formació a les mestres de la Blue Rose sobre aquesta metodologia de psicomotricitat abans esmentada. I també, donant-los recursos educatius i alternatius de com treballar la psicomotricitat a mestres d’educació infantil d’altres escoles que venien a fer pràctiques en aquest centre educatiu. L’objectiu o finalitat del projecte educatiu desenvolupat era el de millorar el benestar socioemocional dels nens i nenes de la Blue Rose.
La rebuda va ser meravellosa, amb molta alegria de que algú forani vingués per conviure amb ells. La veritat és que m’ho van posar molt fàcil des del primer moment. Sempre m’ajudaven i tenien un somriure per mi, una abraçada, un petó, realment m’han aportat i ensenyat molt a nivell emocional i en d’altres facetes, en definitiva, m’han fet feliç. Entre ells i jo es va crear un lligam emocional molt fort arrel de la convivència, i que estic segur que si algun dia hi tornés, se’n recordarien de mi, com jo sempre me’n recordaré d’ells. La meva sensació és la d’haver après més que no he ensenyat. Per una part, no em fa sentir massa bé, però per l’altra em considero molt afortunat, ja que he tingut 30 petits grans mestres per a mi sol, els quals m’han ensenyat un munt a partir de la seves experiències personals i tots els coneixements propis. El que jo els vaig ensenyar és a expressar les emocions a través del moviment, tot i què també va ser molt fàcil, ja que les mestres de la Blue Rose les treballaven cada dia dins el context escolar. També un munt de jocs per desenvolupar moviment mitjançant l’educació física. Tanmateix, la meva vivència em diu, o em dóna a entendre, que els nens i nenes amb discapacitats cognitives desenvolupen molt més la part emocional del cervell que no pas les persones que no pateixen cap discapacitat. Això els fa molts rics i amb una capacitat innata d’autogestió i regulació de les emocions dels demés. Alhora, vaig poder aprendre recursos per l’autogestió de les emocions i la gestió de les dels demés.
La sensació principal amb la qual he tornat és la de sentir-me un privilegiat per tot el que he viscut i après amb el temps que he estat a la Blue Rose, i a l’haver pogut endinsar-me en una cultura i poder conèixer-la de primera mà. Alhora que he vist que les barreres, com he dit anteriorment, se les posa un mateix, i penso que les poques que podia tenir en aquesta experiència, les vaig trencar, simplement per poder arribar a les persones a les quals anava destinat el meu projecte educatiu per tal de poder ajudar-les a millorar el seu benestar socioemocional. Només per aconseguir aquest objectiu faria l’impossible per trencar-les constantment, una vegada rere l’altre. L’experiència més bonica del món és veure un nen o nena feliç, i tinc la sort d’haver-ho pogut viure, per tant, l’objectiu del meu projecte educatiu s’ha assolit.
Ja per finalitzar aquesta breu memòria, vull encomiar la gran tasca que fan les mestres de la Blue Rose Special School, i que tant m’han ensenyat també, donant uns valors, autonomia i eines per tal d’expressar les emocions pel desenvolupament maduratiu i global, fent capacitats de les discapacitats d’aquests nens i nenes per a que puguin tenir un futur i cabuda en la societat actual. Tanmateix, a les famílies d’aquests nens i nenes pel suport al treball que fa l’escola, sense ells aquest projecte acadèmic no seria el que és, ni tindria el mateix sentit. Alhora agrair eternament a mestres i famílies, i membres de la ONG d’SCI de Sri Lanka, per tota la confiança dipositada i l’ajuda donada en tot moment per poder sentir-me com a casa i ser un més. Als nens i nenes per ser qui són i com són i per haver fet tot el que han fet per mi sempre amb un somriure. I a l’escola Anicet de Pagès i de Puig, amb el seu director al capdavant, una vegada més agrair la confiança i la creença en mi, per tal de poder fer el que he fet, sense l’Anicet no seria possible ni seria el mateix.
David Coll Ferrer
Novembre de 2014